Administración Enlaces Contacto Sobre Tortuga

Tres dècades de lluita contra el servei militar i una ullada al futur del pacifisme

Miércoles.11 de septiembre de 2019 1201 visitas Sin comentarios
Jesús Eduard Alonso, La Directa. #TITRE

Más abajo, en castellano.


L’autor, antic objector de consciència, reflexiona sobre la necessitat de conservar la memòria del moviment antimilitarista valencià i planteja els reptes que s’obren per al col·lectiu en el context actual.

El fet que un candidat a dirigir la diplomàcia europea, Josep Borrell, afirme que la guerra és “l’estat natural de les coses”; el frenètic i alhora silenciós augment dels pressupostos de defensa de l’Estat espanyol o l’agressivitat extrema de dirigents que s’encavallen al poder arreu del món, haurien de fer-nos considerar la necessitat de replantejar i actualitzar el pacifisme i l’antimilitarisme. Qualsevol discurs o plantejament madur, però, té uns inicis, uns antecedents i uns fonaments. Per això, la creació de l’arxiu històric del moviment d’objectors de consciència al País Valencià és significativa i il·lumina un fragment especialment intens de la crònica del pacifisme.

Certament, la història dels marges és sempre difícil, si no gairebé impossible. No sol comptar amb mecenes, patrocinadors, arxivers, mitjans de comunicació i organismes poderosos al darrere que cultiven la investigació i menys encara que conserven, recreen i escampen la memòria. En aquesta ocasió, la voluntat de perdurar, per un costat, i la mà estesa d’alguns arxivers o d’institucions locals i universitàries estan procurant que, en aquesta ocasió, la pèrdua i l’oblit no arriben a produir-se.

Així, els materials aplegats pels dos grups valencians més importants (Antimilitaristes-MOC de València i el col·lectiu Tortuga d’Elx-Alacant) s’han fusionat i s’han ajuntat, a més, amb els aportats per un bon grapat de militants històrics del moviment; sense perjuí, és clar, de noves aportacions.

Objector de conciencia a la marxa del Saler de 1976. / Arxiu

L’any 2017, amb motiu d’una trobada intergeneracional a Llíria (Camp del Túria), els veterans d’aquests col·lectius van posar damunt la taula la conveniència de reunir i preservar la seua memòria documental. Tots els presents coincidiren en la importància de deixar constància, col·lectiva, pública i accessible, del que ha estat el MOC al País Valencià.

Fet i fet, el juny de 2018 s’aplegaven a l’Arxiu Històric de Gandia una cinquantena de caixes de documents i es feia acte de constitució d’aquest arxiu històric amb un control detallat dels productors i de la procedència dels documents. Tot seguit, s’entrava en contacte amb la directora de l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant, Mercedes Guijarro, ja que aquest centre, no debades, constitueix una iniciativa potent i lloable en l’àmbit de la nostra memòria recent, compta amb un fiabilíssim planter de professionals i, al capdavall, és capaç de compartir en web la part més atractiva dels fons alhora que es fa consultable i accessible la seua totalitat.

Tot plegat, d’ací a poc temps podrem atényer directament i sense intermediacions als fons originals del moviment pacifista i d’objecció de consciència valencià des de 1971, quan Pepe Beunza va patir un consell de guerra. I no és poca cosa; perquè d’intermediacions, mitges veritats i manipulacions ja anem prou servits. La cronologia arriba fins a l’any 2002, quan va entrar en vigor la llei que suprimia el servei militar obligatori.

Comunicats de fulls de calc, pamflets, cartells, actes judicials, sentències, denúncies, impresos de vietnamita i ciclostil, textos manuscrits, revistes, dossiers de premsa, fotos, postals, adhesius… Papers engroguits pel temps, testimoni de la repressió i també, per a Pasqual Pastor, “de la difamació a la qual fórem sotmesos pel govern, titllats d’insolidaris, inclús de formar part de l’entorn d’ETA, que sentírem l’amenaça de ‘mort civil’ en forma d’inhabilitació professional per a la docència, la salut o els serveis socials en l’administració pública”. En els darrers mesos s’ha treballat intensament en la catalogació i digitalització dels fons amb imatges com la de la Marxa per la Pau, celebrada al Saler pel 1976, campanyes contra els joguets bèl·lics, la llarga vaga de fam celebrada a la plaça de la Mare de Déu de València i organitzada pel CANVI (Col·lectiu d’Acció No Violenta dels Països Catalans); projectes de llei per regular l’objecció; publicacions com El Caracol (Boletín desorientador del MOC), En Peu de Pau… Fins i tot “actes”, tan informals com reals, de les reunions que celebrava el col·lectiu de València amb les seues discussions i debats.

Aquelles tres dècades de rebel·lia derivaren en certes conquestes, com la mateixa Llei d’objecció de consciència del 1984; però una vegada posada en marxa es va impulsar una nova fase d’insubmissió per tal de desbordar el seu marc. Els fets que documenta el nou arxiu jalonen la trajectòria de l’antimilitarisme a través de les peripècies d’alguns dels seus militants, que encara mantenen el seu compromís amb el pacifisme. Per això, destaquen entre els fons aportats els dossiers de campanyes de suport davant de processos judicials com el que va protagonitzar Santi Almiñana (Alzira, 1975), que es va declarar insubmís i va passar un temps a la presó a la fi dels anys 1990. O com la detenció de José Antonio Tomás (Logronyo, 1954), condemnat per retornar la cartilla militar i a qui Jaime Milans del Bosch, llavors capità general de València, va demanar sis anys de presó; va acabar, però, beneficiat per la Llei d’amnistia.

Objectors de consciència a la diada del País Valencià de 1977. |Arxiu

Del seu costat, el Grup Antimilitarista Tortuga existeix amb aquesta nomenclatura des de 1999, però es va conformar per la unió de dos grups que operaven des dels inicis de la dècada de 1990: el Moviment d’Objecció de Consciència d’Elx i el Col·lectiu Antimilitarista de l’Alacantí. També s’uniren persones procedents del grup de suport al rector insubmís a les casernes Plácido Ferrándiz, el qual complia condemna en la presó militar d’Alcalá de Henares per aquells anys. En els orígens del grup hi ha històrics del MOC en la província, com ara Ramon Carratalà i el col·lectiu Petrer-Elda, potent en els anys 90. El Col·lectiu antimilitarista de l’Alacantí (Cala-MOC) va sorgir el 1994 arran de la plataforma provincial per la insubmissió que va donar suport a Joano Guilabert, d’Ontinyent. Va durar un parell d’anys, tot integrant grups antimilitaristes de molt diverses ideologies. Tant el Tortuga com el MOC de València s’han organitzat i s’organitzen de forma assembleària i no tenen ni han tingut forma administrativa o legal. Paradoxalment, però, tindran arxiu i memòria.

Carlos Pérez Barranco, d’Antimilitaristes-MOC de València, ens prevé contra tot intent d’encapsular l’objecció i la insubmissió com a lluites del passat. Cal recordar, precisament, que perseguíem l’abolició del servei militar com a una fita en un camí més llarg cap al desmantellament de tot instrument de guerra i de dominació, cap a la desaparició dels exèrcits.

És per això que cal afirmar la vigència i vitalitat de l’antimilitarisme en les seues diverses expressions. No només davant possibles temptacions de reinstaurar algun tipus de reclutament forçós, sinó també com a desobediència fiscal al finançament del sistema militar, expressada cada any a les declaracions de la renda de centenars d’objectors, o defensant els espais educatius dels intents d’utilitzar-los com a viver de recursos humans per a l’exèrcit i d’adoctrinament sobre la inevitabilitat de la guerra i el si vis pacem para bellum. O qüestionant la producció i el flux internacional d’armament que desferma i inflama conflictes arreu del món, com és el cas de la venda d’armes a l’Aràbia Saudita i la guerra del Iemen.

L’esperança està en el fet que fins i tot en llocs tan aparentment llunyans com la Síria governada per un règim genocida, el de la dinastia dels Asad, pot florir un moviment conscientment no violent. Enmig de les pitjors circumstàncies possibles, ens donen ara, a nosaltres, lliçons de resiliència i determinació.

Per a Pablo San José, la fi de la insubmissió va disminuir dràsticament l’atenció mediàtica cap al moviment antimilitarista. Tot i això, alguns activistes, hereus d’aqueix moviment històric i perseverants en les seues apostes i sensibilitats vam mantenir, des d’aleshores i fins al dia d’avui, un petit referent en eixe sentit, que es concreta en el Grup Antimilitarista Tortuga.

"Si llancem la mirada al futur, d’entrada, no sembla pintar bé l’aposta humanista-pacifista, arraconada per la marea punitivista i la fe cega en la solució universal de tipus judicial i carcerari. Tot i això, volem creure que es pot esperar un ressorgiment de la contestació humanista, antimilitarista i desobedient davant de tant de conformisme, tanta submissió vers un sistema rapaç, destructiu i anul·lador d’allò que ens fa persones".

Segons Rafa Rodrigo Navarro, dels més veterans, l’actual crisi rau principalment en l’escala de valors sobre la que s’ha plantejat la transició europea al llarg dels segles XX i XXI. Mai el plantejament econòmic capitalista actual, de manera similar al fallit plantejament econòmic dels anomenats països comunistes en el passat, donarà pas a una societat més igualitària i per tant pacífica. El guany econòmic no pot presidir cap escala de valors.

Cal estar alerta i no donar per finalitzats els intents de tornar al servei militar obligatori. Aquests intents, en la “civilitzada Europa”, fan pensar que els governs contemplen la guerra en un horitzó no molt llunyà. Al capdavall, l’objecció de consciència al servei militar és una estratègia més per arribar a un canvi d’arrel, revolucionari, de manera que la convivència, basada en una nova escala de valors faça possible una vida sense armes, és a dir, vertaderament humana.

A més de tot el que plantegen els militants actius, podria ser que el futur de la noviolència tinga més recorregut del que ens pensem. El moviment independentista català, si més no, empra els seus mètodes, que no és poc; Pepe Beunza, aquell primer objector polític valencià, hi participa en primera línia. D’altra banda, malgrat tots els malgrats, no es troba la noviolència en l’ADN de la democràcia? (ço és, la resolució pacífica dels conflictes: la substitució d’un poder per un altre sense la intervenció militar). La por a la llibertat, malauradament, està viva i la mateixa democràcia liberal es troba ferida davant l’avenç dels autoritarismes recolzats en el poder militar. Estarem disposats a llençar, de bell nou, els nostres joves, els uns contra els altres, sota el paraigua patriòtic?

No ho hauríem de permetre.

Font: https://directa.cat/tres-decades-de...


Tres décadas de lucha contra el servicio militar y un vistazo al futuro del pacifismo

El autor, antiguo objetor de conciencia, reflexiona sobre la necesidad de conservar la memoria del movimiento antimilitarista valenciano y plantea los retos que se abren para el colectivo en el contexto actual.

El hecho de que un candidato a dirigir la diplomacia europea, Josep Borrell, afirmara que la guerra es “el estado natural de las cosas”; el frenético y a la vez silencioso aumento de los presupuestos de defensa del Estado español o la agresividad extrema de dirigentes que se aúpan al poder en todo el mundo, tendrían que hacernos considerar la necesidad de replantear y actualizar el pacifismo y el antimilitarismo. Cualquier discurso o planteamiento maduro, sin embargo, tiene unos inicios, unos antecedentes y unos cimientos. Por eso, la creación del archivo histórico del movimiento de objetores de conciencia al País Valenciano es significativa e ilumina un fragmento especialmente intenso de la crónica del pacifismo.

Ciertamente, la historia de los márgenes es siempre difícil, si no casi imposible. No suele contar con mecenas, patrocinadores, archiveros, medios de comunicación y organismos poderosos detrás que promuevan la investigación y menos que conserven, recuperen y divulguen la memoria. En esta ocasión, la voluntad de perdurar, por un lado, y la mano tendida de algunos archiveros o de instituciones locales y universitarias están procurando que, en esta ocasión, la pérdida y el olvido no lleguen a producirse.

Así, los materiales reunidos por los dos grupos valencianos más importantes (Antimilitaristas-MOC de Valencia y el colectivo Tortuga de Elche-Alicante) se han fusionado y se han juntado, además, con los aportados por un buen puñado de militantes históricos del movimiento; sin perjuicio, está claro, de nuevas aportaciones.

El año 2017, con motivo de un encuentro intergeneracional en Llíria (Camp del Turia), los veteranos de estos colectivos pusieron encima la mesa la conveniencia de reunir y preservar su memoria documental. Todos los presentes coincidieron en la importancia de dejar constancia, colectiva, pública y accesible, del que ha sido el MOC en el País Valenciano.

Al final, en junio de 2018 se aportaban al Archivo Histórico de Gandia una cincuentena de cajas de documentos y se hacía acto de constitución de este archivo histórico con un control detallado de los donantes y de la procedencia de los documentos. A continuación, se entraba en contacto con la directora del Archivo de la Democracia de la Universitat d’Alacant, Mercedes Guijarro, puesto que este centro, no en balde, constituye una iniciativa potente y loable en el ámbito de nuestra memoria reciente, cuenta con un fiabilísimo plantel de profesionales y, finalmente, es capaz de compartir en web la parte más atractiva de los fondos, que así se hace consultable y accesible su totalidad.

Por todo ello, dentro de poco tiempo podremos acceder directamente y sin intermediaciones a los fondos originales del movimiento pacifista y de objeción de conciencia valenciano desde 1971, año en que Pepe Beunza sufrió un consejo de guerra. Y no es poca cosa; porque de intermediaciones, medias verdades y manipulaciones ya vamos bastante servidos. La cronología llega hasta el año 2002, cuando entró en vigor la ley que suprimía el servicio militar obligatorio.

Comunicados de hojas de calco, panfletos, carteles, actas judiciales, sentencias, denuncias, impresos de vietnamita y ciclostil, textos manuscritos, revistas, dosieres de prensa, fotos, postales, adhesivos… Papeles envejecidos por el tiempo, testigo de la represión y también, para Pasqual Pastor, “de la difamación a la cual fuimos sometidos por el gobierno, tildados de insolidarios, incluso de formar parte del entorno a ETA, que sentimos la amenaza de ‘muerte civil’ en forma de inhabilitación profesional para la docencia, la salud o los servicios sociales en la administración pública”. En los últimos meses se ha trabajado intensamente en la catalogación y digitalización de los fondos con imágenes como la de la Marcha por la Pau, celebrada en El Saler en 1976, campañas contra los juguetes bélicos, la larga huelga de hambre celebrada a la plaza de la Virgen María de Valencia y organizada por el CAMBI (Colectivo de Acción No Violenta de los Países Catalanes); proyectos de ley para regular la objeción; publicaciones como El Caracol (Boletín desorientador del MOC), En Peude Pau… Incluso “actos”, tan informales como reales, de las reuniones que celebraba el colectivo de Valencia con sus discusiones y debates.

Aquellas tres décadas de rebeldía derivaron en ciertas conquistas, como la misma Ley de objeción de conciencia del 1984; pero una vez puesta en marcha se impulsó una nueva fase de insumisión para desbordar su marco. Los hechos que documenta el nuevo archivo jalonan la trayectoria del antimilitarismo a través de las peripecias de algunos de los militantes, que todavía mantienen su compromiso con el pacifismo. Por eso, destacan entre los fondos aportados los dosieres de campañas de apoyo ante procesos judiciales como el que protagonizó Santi Almiñana (Alzira, 1975), que se declaró insumiso y pasó un tiempo a la prisión a finales de los años 1990. O como la detención de José Antonio Tomás (Logroño, 1954), condenado por devolver la cartilla militar y a quién Jaime Milans del Bosch, entonces capitán general de Valencia, pidió seis años de prisión; acabó, sin embargo, beneficiado por la Ley de amnistía.

Por su parte, el Grup Antimilitarista Tortuga existe con esta nomenclatura desde 1999, pero se conformó por la unión de dos grupos que operaban desde los inicios de la década de 1990: el Movimiento de Objeción de Conciencia de Elche y el Colectivo Antimilitarista de l’Alacantí. También se unieron personas procedentes del grupo de apoyo al rector insumiso a los cuarteles Plácido Ferrándiz, el cual cumplía condena en la prisión militar de Alcalá de Henares por aquellos años. En los orígenes del grupo hay históricos del MOC en la provincia, como por ejemplo Ramon Carratalà y el colectivo Petrer-Elda, potente en los años 90. El Colectivo antimilitarista de l’Alacantí (Cala-MOC) surgió el 1994 a raíz de la plataforma provincial por la insumisión que apoyó a Joano Guilabert, de Ontinyent. Duró un par de años, integrando grupos antimilitaristas de muy diversas ideologías. Tanto Tortuga como el MOC de Valencia se han organizado y se organizan de forma asamblearia y no tienen ni han tenido forma administrativa o legal. Paradójicamente, sin embargo, tendrán archivo y memoria.

Carlos Pérez Barranco, de Antimilitaristas-MOC de Valencia, nos previene contra todo intento de encapsular la objeción y la insumisión como luchas del pasado. "Hay que recordar, precisamente, que perseguíamos la abolición del servicio militar como un hito en un camino más largo hacia el desmantelamiento de todo instrumento de guerra y de dominación, hacia la desaparición de los ejércitos".

"Es por eso que hay que afirmar la vigencia y vitalidad del antimilitarismo en sus diversas expresiones. No solo ante posibles tentaciones de reinstaurar algún tipo de reclutamiento forzoso, sino también como desobediencia fiscal a la financiación del sistema militar, expresada cada año a las declaraciones de la renta de centenares de objetores, o defendiendo los espacios educativos de los intentos de utilizarlos como vivero de recursos humanos para el ejército y de adoctrinamiento sobre la inevitabilidad de la guerra y el si vis pacem para bellum. O cuestionando la producción y el flujo internacional de armamento que desata e inflama conflictos en todo el mundo, como es el caso de la venta de armas en Arabia Saudí y la guerra del Yemen".

"La esperanza está en el hecho de que incluso en lugares tan aparentemente lejanos como la Siria gobernada por un régimen genocida, el de la dinastía de los Asad, puede florecer un movimiento conscientemente noviolento. En medio de las peores circunstancias posibles, nos dan ahora, a nosotros, lecciones de resiliencia y determinación".

Para Pablo San José, el fin de la insumisión disminuyó drásticamente la atención mediática hacia el movimiento antimilitarista. "Aun así, algunos activistas, herederos de ese movimiento histórico y perseverantes en sus apuestas y sensibilidades mantuvimos, desde entonces y hasta el día de hoy, un pequeño referente en ese sentido, que se concreta en el Grup Antimilitarista Tortuga".

"Si lanzamos la mirada al futuro, de entrada, no parece pintar bien la apuesta humanista-pacifista, arrinconada por la marea punitivista y la fe ciega en la solución universal de tipo judicial y carcelario. Aun así, queremos creer que se puede esperar un resurgimiento de la contestación humanista, antimilitarista y desobediente ante tanto de conformismo, tanta sumisión a un sistema rapaz, destructivo y anulador de aquello que nos hace personas".

Según Rafa Rodrigo Navarro, de los más veteranos, "la actual crisis afecta principalmente la escala de valores sobre la que se ha planteado la transición europea a lo largo de los siglos XX y XXI. Nunca el planteamiento económico capitalista actual, de manera similar al fallido planteamiento económico de los llamados países comunistas en el pasado, logrará una sociedad más igualitaria y por tanto pacífica. La ganancia económica no puede presidir ninguna escala de valores".

"Hay que estar alerta y no dar por finalizados los intentos de volver al servicio militar obligatorio. Estos intentos, en la “civilizada Europa”, hacen pensar que los gobiernos contemplan la guerra en un horizonte no muy lejano. Al final, la objeción de conciencia al servicio militar es una estrategia más para llegar a un cambio de raíz, revolucionario, de forma que la convivencia, basada en una nueva escala de valores haga posible una vida sin armas, es decir, verdaderamente humana".

Además de todo el que plantean los militantes activos, podría ser que el futuro de la noviolencia tenga más recorrido del que nos pensamos. El movimiento independentista catalán, cuando menos, emplea sus métodos, que no es poco; Pepe Beunza, aquel primer objetor político valenciano, participa en primera línea. Por otro lado, a pesar de todos los pesares, ¿no se encuentra la noviolencia en el ADN de la democracia? (esto es, la resolución pacífica de los conflictos: la sustitución de un poder por otro sin la intervención militar). El miedo a la libertad, desgraciadamente, está vivo y la misma democracia liberal se encuentra herida ante el avance de los autoritarismos apoyados en el poder militar. ¿Estaremos dispuestos a lanzar, nuevamente, a nuestros jóvenes, los unos contra los otros, bajo el paraguas patriótico?

No lo tendríamos que permitir.

Fuente: https://directa.cat/tres-decades-de...

Nota: los comentarios podrán ser eliminados según nuestros criterios de moderación.