Multar la mendicitat. Un segle de lleis criminalitzant la pobresa - Tortuga
Administración Enlaces Contacto Sobre Tortuga

Multar la mendicitat. Un segle de lleis criminalitzant la pobresa

Miércoles.25 de mayo de 2022 167 visitas Sin comentarios
Píkara Magazine. #TITRE

Les persones sense llar són molestes per a l’ordre del sistema, perquè ens enfronten a les seues carències. Per això es continuen promulgant lleis que les expulsen del centre de les ciutats i les criminalitzen.

Rosella Alonso Frau

En les últimes setmanes, ha estat notícia la implantació d’una ordenança municipal de l’Ajuntament d’Alacant, segons la qual la policia ha començat a multar a les persones que viuen al carrer, així com a les treballadores sexuals. Es tracta d’una norma impulsada pel PP i Ciutadans amb el suport de Vox, que ha rebut el rebuig dels col·lectius socials. Des de l’Ajuntament la defensen amb l’argument que «ajuda a la convivència cívica», des dels col·lectius la qualifiquen d’«ordenança de la vergonya». A partir d’ara, l’administració pública alacantina pot desallotjar dels carrers i multar fins amb 3.000 euros a les persones sense llar. Però aquesta prohibició no ve acompanyada d’alternatives d’habitatge o habilitació d’altres espais. Les persones afectades denuncien que és una nova forma de cronificació de la pobresa.

Es tracta de l’últim cas d’aporofòbia de l’Estat espanyol, però no és la primera vegada que una legislació criminalitza la misèria. Ja en el segle XIX, en Europa, proliferen els discursos que relacionen pobresa, vici i crim i s’estenen les propostes moralitzadores que tracten de combatre la primera. Era una època, tal com diu l’historiador de la ciència Ricardo Campos, en què es donava una explicació biològica a la pobresa, naturalitzant el seu origen i obviant les explicacions socioeconòmiques.

Ens trobem davant una ideologia que s’emmarca dins de l’higienisme, un corrent de pensament que naix al segle XIX, amb la industrialització i creixement de les ciutats, segons la qual els metges higienistes defensaven que la pobresa era una malaltia social causada per la degeneració física i moral de les classes obreres. Buscaven l’origen de la misèria econòmica en els hàbits de vida de qui la patia i no en el sistema que les oprimia, ni en la mancança de les infraestructures necessàries per a neutralitzar les profundes desigualtats econòmiques i socials que s’estaven produint.

Igualment, catalogaven a les classes obreres com a perilloses. Defensaven, com a solució, el sanejament dels llocs on habitaven i treballaven, però també el seu adoctrinament moral. Podem identificar ací un dels orígens de l’estigma i rebuig contra les capes més pobres de la població. Així com de la persecució legal de la pobresa i altres manifestacions considerades com immorals, tals com l’homosexualitat o la prostitució.

Enllaça, també, amb el concepte de «mala vida», que va introduir la criminologia italiana en la mateixa època, entesa com una inadaptació moral de la conducta, un situar-se fora de la moral imperant que decidia quines conductes eren o no eren acceptables. Baix el paraigua de «mala vida» s’enquadrava a prostitutes, homosexuals, captaires, rodamons, estafadores, gitanes, etc. Persones a les quals es considerava desviades.

Així, enfront de la burgesia, a la qual es definia com neta, sana i honesta, situaven a les classes obreres, a les quals titllaven d’immorals, subversives i perilloses. Amb aquestes definicions, la burgesia era identificada amb la normalitat, en contraposició a aquelles persones que havien de ser normalitzades i governades.

Emparades en aquestes idees, s’introdueixen reformes penals arreu d’Europa basades en la prevenció del delicte. Com hi ha una part de la població a la qual es considera perillosa per causes naturals, es legisla buscant una estratègia preventiva del delicte al qual es considera que aquesta població és procliu. Però en cap cas s’ofereixen millores materials.

Ens trobem en un moment, els anys 20 i 30 del segle XX, en la qual la criminologia i la psiquiatria treballen de la mà desenvolupant el concepte de «perillositat social». A Espanya hi ha dos entitats, fortament entrellaçades, que encapçalen aquest debat: l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria i la Lliga d’Higiene Mental.

La primera va ser fundada en 1924 a Barcelona, amb l’objectiu de regular i desenvolupar els coneixements de la incipient disciplina psiquiàtrica a l’Estat espanyol. La segona va ser creada dos anys després a instàncies de l’anterior i el seu objectiu era difondre els postulats higienistes entre la població. Mentre la primera estava formada exclusivament per metges psiquiatres, la segona integrava també a higienistes, psicòlegs, militars, juristes, etc.

La Lliga d’Higiene Mental parlava, explícitament, de la necessitat d’implantar mesures sanitàries que protegirien a la població de les malalties mentals i que previndrien la criminalitat, la delinqüència i la vagabunderia. Amb aquesta finalitat, defensava la necessitat d’implantar un Codi Penal que recollira el concepte de perillositat potencial d’algunes persones.

Açò es va materialitzar en la reforma penal de 1928 propugnada per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). I es va ampliar amb noves lleis instaurades per la II República (1931-1939), com ara la ley de defensa de la República o la ley de orden público. Però especialment amb la ley de vagos y maleantes de 1933.

Fruit de les circumstàncies bèl·liques que acabaren amb la República i del règim dictatorial que vingué després, es tendeix a pensar, des de les esquerres, que el període republicà va ser un espai de llibertat, tolerància i igualtat on la dissidència política era totalment respectada. Però la realitat és que també la República va tindre les seues ombres.

Si bé es van introduir certes dosis de llibertat i tolerància en alguns aspectes, també va ser un temps de repressió en diversos àmbits. Així, per exemple, tot i que en 1931 s’abolia el Codi Penal de 1928 al que féiem al·lusió abans, va ser substituït per l’anterior de 1870, que castigava tota conducta sexual adversa com «abusos deshonestos».

El 4 d’agost de 1933 les Corts de majoria socialista aprovaven la ley de vagos y maleantes, que suposava aprofundir i remarcar la idea de perillositat social. Aquesta llei, segons el seu propi text explica, perseguia a «ganduls», «rufians i proxenetes», persones que cometien xicotets robatoris, «rodamons professionals», jugadors, «bevedors i toxicòmans habituals», persones que feien servir identitats falses, estrangers amb ordres d’expulsió, persones que no justificaven la possessió de diners o béns i persones amb «inclinació al delicte».

De la mateixa manera, també va servir per a arrestar a militants anarquistes i comunistes amb diverses detencions en manifestacions o batudes. De fet, a partir de final de 1933, amb l’arribada al govern dels partits de la dreta, la indiscriminació a l’hora d’aplicar aquesta llei a qualsevol dissident polític es va incrementar significativament, mostrant el grau de control social al qual s’aspirava.

Una de les coses que propugnava el text legal era que les persones «en estat perillós» havien de ser rehabilitades apartant-les de la societat, per a la protecció d’aquesta. Amb aquest motiu obria en 1934 el primer camp de concentració republicà en Alcalá de Henares, al que seguirien altres, funcionant com una colònia on les persones detingudes per aquest motiu complirien la seua pena.

Presos en Alcalá
Foto de presos en el Camp de Concentració d’Alcalá de Henares. Revista Estampas nº 345, 18 d’agost de 1934. J. Quilez Vicente.

Per tant, observem que els individus perseguits per aquesta llei coincideixen amb els que assenyalava la doctrina de la «mala vida» i l’higienisme, alhora que declarava que tindre feina era el principal indicador de normalitat social. La conseqüència última era la criminalització de la pobresa.

Durant els primers mesos de la Guerra Civil, quan té lloc la revolució social anarquista, trobem certa obertura en temes referents a la moralitat i la sexualitat. Com explica l’investigador de moviments polítics dissidents i radicals Piro Subrat, entre les files llibertàries continua imposant-se com a norma l’heterosexualitat i la defensa de la família, però és on trobem una major apertura que en qualsevol altre postulat polític coetani. Prova d’això són les revistes de contingut sexològic publicades -per exemple Estudios-, l’extensió del nudisme, l’increment de la tolerància sexual o les crítiques al matrimoni.

Aquesta obertura moral té com a conseqüència un canvi en el tracte cap a la prostitució, que si fins ara havia estat perseguida per les lleis abans nomenades, ara comença a llegir-se en termes de classe, com una explotació econòmica, i no tant en termes morals o legals. Des d’organitzacions com Dones Lliures es treballà per la dignificació de les dones que es dedicaven a la prostitució, a través de la formació, evitant la criminalització imperant en moments anteriors.

Explica Marta Venceslao, al seu llibre Putas, república y revolución, que les treballadores sexuals, si bé es van sumar a les mobilitzacions obreres i a les milícies, sempre foren vistes com a classe obrera subalterna, situades fora de la norma i necessitades de «redempció». Aquesta paraula no és casual, beu de l’herència catòlica que continuava manifestant-se en l’imaginari al voltant de les dones, el cos de les quals era considerat contaminat. Exemple d’açò són els cartells de guerra que es feien des del bàndol anarquista, on trobem diversos casos que mostren a prostitutes en actitud provocativa i a homes com a víctimes i que adverteixen contra els perills de les malalties venèries que «contagien» les dones.

Si bé, per una banda, la revolució comportà canvis en el tractament de la pobresa i rebaixà el pes de la moralitat, no tingué temps de materialitzar una ruptura radical amb els postulats defensats durant la República i continuà arrossegant visions masclistes. Les dones continuaven sent l’alteritat i les treballadores sexuals eren victimitzades i desposseïdes de veu. Dins l’anarquisme no es parla de perillositat social ni s’explica la pobresa en termes de malaltia o biologia, sinó a conseqüència de l’estructura socioeconòmica d’un sistema d’opressió, però alguns estigmes no són complement erradicats. Pel que fa a l’ordre bèl·lic impulsat pel govern republicà, observem canvis polítics i econòmics, però tant la ley de vagos y valeantes com el Codi Penal es van mantenir intactes.

La dictadura franquista (1939-1975) no es va desfer d’aquesta llei, que va continuar vigent fins a 1995 -si bé després del franquisme no va ser aplicada-, però va introduir algunes modificacions. Concretament, en 1954 es va incloure explícitament l’homosexualitat com a delicte. Aquestes modificacions suposen un perfeccionament de les formes de control social, que queden completament instaurades en 1970 amb la promulgació de la ley de peligrosidad y rehabilitación social. En el punt de mira feixista estava l’adversari polític, però també, quasi amb tanta obsessió, la mendicitat, la prostitució i l’homosexualitat, així com altres víctimes de la llei anterior.

Aquesta nova legislació significava aprofundir en la relació entre psiquiatria i criminalitat, al concloure que el «defecte moral» genera patologies i les patologies generen delictes. Era un pas més en el camí de perseguir la dissidència moral i política, ja que considerava com a perillosos i perseguia «a qualsevol que pose en perill la pau social o la tranquil·litat política». El que buscava amb aquesta llei el règim franquista era controlar qualsevol classe de desviació del sistema de valors imperant, gràcies a l’ampliació de les definicions de delicte i malaltia fetes a la seua mesura.

Les dones van patir especialment aquest auge moralitzador del feixisme. Així, es va crear el Patronato de Protección a la Mujer en 1941, una institució depenent del ministeri de justícia que internava a dones joves per causes com ser denunciada per «vida alegre», prostituir-se, ser lesbiana, beure, drogar-se o ser considerada «boja». El seu objectiu era «la dignificació moral de les dones» d’acord amb ensenyaments catòlics i les seues formes fortament violentes. Aquesta institució no va desaparéixer fins a 1985.

No era aquest l’únic organisme franquista ocupat en «reeducar» a dones. Van ser diverses les institucions on se les internava per motius relacionats amb pobresa, desestructura familiar, insubmissió o rebel·lia. Tal com publicava la revista Vindicación Femenina, en un article de 1977, era habitual que en aquests llocs se les medicara i se les sotmetera a electroxocs, en un pas més dins la persecució de la pobresa que, com hem vist, era la norma des de feia un segle. El franquisme va suposar un agreujament de la violència i la repressió utilitzades cap a les persones pobres i les que manifestaven qualsevol classe de desviació de la conducta etiquetada com a «normal».

Els temps han canviat i volem suposar que ens trobem en un millor moment per a les manifestacions dissidents. Els postulats higienistes ja no estan en vigor i la idea de la perillositat social ha quedat obsoleta. Però, continuem criminalitzant la pobresa en ple segle XXI? Sembla que l’ordenança recentment aplicada per l’Ajuntament d’Alacant així ho demostra. Des del Sindicato de Personas Sin Hogar de Zaragoza denuncien invisibilització i assetjament policial i reivindiquen el dret a un habitatge digne.

El llibre Sin habitación propia, coordinat per la periodista Lula Gómez, posa el focus en la feminització de la pobresa amb l’objectiu de visibilitzar a les dones sense llar. Dos són els motius principals que porten a les dones a aquesta situació: la violència masclista que les empenta a fugir de les seues cases i la precarietat de les treballadores de la llar internes, en la seua majoria dones migrants, que si són acomiadades queden sense casa i sense dret a l’atur. El llibre explica, també, la violència sexual que pateixen les dones que viuen al carrer i la doble situació de vulnerabilitat i invisibilitat que han de suportar.

Les persones sense llar són molestes per a l’ordre del sistema, perquè ens enfronten a les seues carències. Per això es continuen promulgant lleis que les expulsen del centre de les ciutats i les criminalitzen. Sembla que no és casual que Alacant comence a desallotjar-les dels carrers ara que s’apropen les Festes de Sant Joan que atrauran, previsiblement, un gran nombre de turistes. L’Estat Espanyol no ofereix xifres oficials des de 2012, quan un informe de l’INE calculava 22.000 persones sense llar per al conjunt de l’Estat. Cáritas, en canvi, ampliava la xifra fins a 40.000. Preferim mirar cap a altre costat i oblidar-les, culpant-les de la seua situació. Ens manquen, fins i tot des de les esquerres, anàlisis profundes i solucions estructurals.

Font: https://www.pikaramagazine.com/2022...

Nota: los comentarios podrán ser eliminados según nuestros criterios de moderación.