El Carrús, més enllà de l’estigma

Erigit en l’època franquista i alimentat per la indústria del calcer, Carrús és avui un barri multicultural que, tot i els seus problemes estructurals, reivindica la seua personalitat.

Per Violeta Tena

En el número 86 del carrer Ginés García Esquetino, s’alça el que aparentment és un edifici de cinc plantes. Les balconades estan apuntalades. L’edifici, en realitat, no és tal: l’abril de 2015 la construcció es va esfondrar i només en va quedar erecta la façana. De la nit al dia, deu famílies del barri es van quedar sense habitatge. Miraculosament ningú no hi va quedar atrapat. Aquella ensulsida va posar en evidència l’estat de precarietat en què es troba una part del parc d’habitatge de Carrús, un barri situat en la zona nord-est d’Elx, una zona d’expansió del nucli històric on van trobar refugi molts migrants procedents d’altres punts d’Espanya entre la dècada dels 50 i els 60. La potentíssima indústria de la sabata s’enlairava i demanava mà d’obra a dojo. Famílies de Castella-la Manxa, Múrcia i Andalusia hi van fer niu. Aquell substrat va convertir Carrús en un barri obrer. El barri roig, en l’imaginari popular. No debades, un dels punts de referència en el mapa és la plaça Primer de Maig. Ací hi havia, originàriament, les seus dels principals sindicats. I també d’ací, i més concretament de la plaça Barcelona, solen eixir les manifestacions del Dia del Treballador.

“Aquest és un barri humil i de gent treballadora”, sentencia Gloria Marín, qui hi resideix des de fa 23 anys i des de fa vuit forma part de la Plataforma Antidesnonament de la ciutat. De fa unes setmanes el nom de Carrús ha saltat als titulars de la premsa espanyola, a desgrat dels seus veïns. A mitjan gener, l’Agència Tributària va fer públic un informe on analitzava el nivell de renda mitjana per barris en les ciutats amb més de 200.000 habitants, a partir de les dades de l’Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF). I Carrús era, en aquell llistat, el fanalet vermell, amb una renda per càpita de 13.286 euros. L’etiqueta de “barri més pobre d’Espanya” ha caigut com una llosa. Alguns estimen que les dades estan esbiaixades per l’efecte estadístic: perquè l’àmbit de referència de l’Agència Tributària és el codi postal, el qual contempla una zona molt àmplia; i perquè les dades d’Hisenda no contemplen l’enorme volum d’economia submergida que es concentra en forma de treball a casa de les aparadores. Altres dels qui han parlat amb EL TEMPS, en canvi, consideren que l’Agència Tributària no fa més que posar xifres a una pobresa que continua invisibilitzada però que es manifesta de forma difusa, per exemple, en els menjadors escolars. Siga com siga, Carrús és una de tantes zones humils arreu del país on s’evidencia l’efecte que la crisi econòmica està tenint sobre la població més precaritzada i les conseqüències que poden desencadenar-se en termes de cohesió social.

Bords o de soca?

Carrús no és un barri marginal. Rotundament, no. Tothom ho recorda ací i una passejada pels seus carrers ho confirma. Els Palmerales, al barri d’Altabix d’Elx, tothom ho diu, és un barri molt més depauperat i marginal que aquest. Tampoc tot Carrús és homogeni. Als baixos proliferen els petits establiments d’ultramarins i negocis de tota mena, de locutoris a tendes de quincalleria. No hi abunden, per contra, les sucursals bancàries ni les immobiliàries. A la plaça Primer de Maig, un dels indrets emblemàtics del barri, un grup d’homes d’edat avançada raonen. La plaça, remodelada amb fons del Plan E de Zapatero, té uns gronxadors per a la xicalla. En aquesta plaça desemboquen o hi ha pròxims carrers de noms amb flaire antiga: Ginés García Esquetino, Espiridón Porta Requesens, Gaspar Quiles Pascual, José Gómez Mompeán... “Quan es va construir el barri, allà pels 50 i 60, es posaren noms de caiguts del bàndol franquista. Fins i tot van arribar a plantejar-se de dir-li “Los Caídos””, explica Miguel Ors, que és director de la càtedra Pedro Ibarra, de la Universitat Miguel Hernández, que es dedica la investigació de la història de la ciutat. Els noms dels “caídos por Dios y por España” estan naturalitzats en el nomenclàtor del barri, a pesar de la llei de Memòria Històrica i que l’Ajuntament ha concatenat governs socialistes des de 1977, amb l’excepció de l’interval entre 2011 i 2015, en què el PP va assumir la vara de comandament.

Quasi tot Carrús està ocupat per blocs d’habitatges que oscil·len entre les quatre i les sis altures construïts a corre-cuita quan es va haver de donar resposta a l’onada migratòria. El resultat fou un urbanisme no planificat, aleshores mancat de serveis i dotacions públiques, allunyat del centre de la ciutat. Alguns, ací, ho cataloguen com barraquisme vertical. Els iaios de Marian Campello, actual diputada a les Corts per Compromís, foren uns dels qui s’hi instal·laren, per bé que ells, treballadors de la sabata, procedien del mateix Elx. Allà podien adquirir un habitatge que els resultava inaccessible a Ciutat Vella. Allà es barrejaren amb andalusos, manxecs i tutti quanti.

També passaren a formar part d’aquella amalgama de gent que vivia “de la via en amunt”. La via del tren i els murs de protecció esdevingueren “una barrera física i social” entre els “il·licitans de sang” i els nouvinguts. La via es soterrà a la dècada dels 70, que eliminà l’entrebanc de la infraestructura. Amb tot, però, la cicatriu social encara hi és. “Carrús fou un projecte segregador”, afirma amb rotunditat Marian Campello, qui fa gala sempre que pot del seu orgull de carrusenya. Encara ara Carrús i Ciutat Vella semblen donar-se l’esquena. “La gent del centre tenia i té una imatge esbiaixada de Carrús –explica la diputada per Compromís—. Recorde quan vaig començar a relacionar-me amb gent que no era de Carrús i, quan me n’havia de tornar a casa, em deien: ‘No tens por d’anar a soles pel carrer?’. No va ser fins aleshores que em vaig adonar que per a alguna gent d’Elx ser de Carrús era un estigma”.

Puntades d’història

Per capir la magnitud de la transformació social que visqué Elx en aquella època cal recórrer a les dades. Entre 1960 i 1975, la ciutat va duplicar la seua població, en passar dels 73.000 a 150.000 habitants, una part dels quals instal·lats al Carrús, que esdevingué una zona pràcticament autònoma i viva, molt viva. Al capdavall eren, la majoria, parelles en edat de treballar i amb fills. Ells accediren a llocs de treball més o menys estables en les nombroses fàbriques que acabarien convertint Elx en un dels municipis més industrialitzats del País Valencià.

Elles, condicionades pel patró patriarcal que les obligava a responsabilitzar-se de la cura de la casa i la xicalla, contribuïen a l’economia familiar treballant des de casa, fent les tasques més manuals i també més mal remunerades. Sobretot aparaven, això és, ajuntaven les peces de cuir que havien de donar forma a la sabata, una feina minuciosa, delicada i també molt pesada. La majoria treballaren de forma irregular, sense contracte, convertint-se en la baula més feble de la cadena de muntatge. Aquell exèrcit d’aparadores esdevingué, sense saber-ho, allà per la dècada dels 70, el conillet d’Índies del procés de precarització de les condicions laborals. Moltes d’aquelles dones han arribat a l’edat de jubilació amb molts pocs anys cotitzats i unes pensions paupèrrimes. Fa un any, inspirades en les kellys de Benidorm, van començar a organitzar-se per denunciar la situació. El fenomen, a Elx, no és exclusiu de Carrús, però hi té especial incidència, amb una massa laboral menys qualificada. Ací, de fet, és difícil conèixer algú que no siga fill o filla d’aparadora.

Del roig al multicolor

En la sala principal d’Elche Acoge un grup de persones migrants atén les explicacions d’un infermer. Aquest dimarts al matí hi ha un curs sobre atenció domiciliària a persones dependents. En la sala adjacent s’imparteixen classes de castellà. A la vesprada, acullen desenes de xiquets i adolescents. A la planta baixa d’on està instal·lada aquesta ONG l’activitat no cessa. Persones de totes les ètnies i cultures hi tenen cabuda. No debades d’aquesta seu en diuen “el Racó de les Cultures”. Ací s’imparteixen cursos, s’assessora, es fan acompanyaments jurídics, s’ajuda en la tramitació d’ajudes social, es preparen campanyes de sensibilització per als instituts, es fomenta l’activitat física com a element de cohesió... Aquest és un lloc on es dona servei d’atenció directa però, “on sobretot, oferim un espai de convivència”, explica Trini Urbán, coordinadora d’Elche Acoge, una fundació que va nàixer l’any 1994 i que fins l’any 2008 va tenir una única seu al centre de la ciutat. Aquell any decidiren ampliar el seu radi d’acció a Carrús.

La maniobra no fou casual sinó producte d’una anàlisi detallada de la nova realitat de la ciutat: Carrús va esdevenir, ja durant la primera dècada del segle, lloc d’arribada de la persones migrants. “A partir de 2000 ens trobem amb una segona onada migratòria, ara procedent d’altres països. Hi ha una part dels habitants de Carrús que, en progressar econòmicament, abandonen el barri i els substitueixen persones immigrants”, explica Miguel Orts. L’any 2012 (l’Ajuntament no ha facilitat xifres més recents), segons les dades del Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural, es comptabilitzaven fins a 29 nacionalitats convivint en el barri. Carrús ha absorbit el 40% de la població immigrant del terme municipal. El 17% de la seua població censada, de fet, té passaport estranger. La presència de migrants és especialment notable a la banda est.

Podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que a hores d’ara Carrús és el barri més divers d’Elx. I això, que suposa un avantatge en termes de multiculturalitat, és també un repte en termes de gestió pública. “La diversitat cultural és un valor en positiu, però si no es gestiona és una bomba de rellotgeria, com va passar a França”, afirma Trini Urbán, qui encapçala un equip humà de quinze treballadors i 79 voluntaris que treballen dia a dia per facilitar la convivència. I Urbán insisteix que el seu objectiu, d’ençà que Elche Acoge s’instal·là a Carrús, ha sigut el d’interactuar amb la comunitat local i adaptar els seus serveis a les seues necessitats. És el que en diuen “intervenció comunitària intercultural”.

De problemes de xenofòbia, no se n’han registrat, amb l’excepció de la crema d’una nau industrial xinesa, l’any 2004. No s’ha de passar per alt que el substrat del mateix barri el conformen persones que venien d’altres indrets, ciutadans que, d’una manera o una altra, han viscut en primera persona tot el que significa un procés migratori. “Elx és una ciutat acollidora”, diu Trini Urbán. Amb tot, la coordinadora d’Elche Acoge alerta de la necessitat de no caure en miratges autocomplaents. “Ací no hi ha hagut una convivència plena, sinó una coexistència. Però és una coexistència que, en contextos de crisi, és fràgil”, adverteix. Un estudi de la mateixa fundació sobre la representació social de la immigració realitzat l’any 2011 llançava la veu d’alarma. Els immigrants, d’acord amb aquest estudi, eren “vistos com un intrús en el mode de vida tradicional” dels locals.

Per tal de canviar aquesta imatge, Elche Acoge fa temps que realitza activitats de sensibilització en escoles i instituts. Tots els qui per aquestes contrades estan compromesos amb la igualtat d’oportunitats són conscients que és en els centres escolars on tenen el seu principal camp de batalla. Carrús té una bona dotació d’escoles (un total de 14 públics per quatre de concertats) i instituts (cinc) però amb això no n’hi ha hagut prou. “No hi ha brots de xenofòbia, però hi ha un racisme quotidià a les aules”, es lamenta Àngels Varó, que és professora de l’Institut d’Ensenyament Secundari Montserrat Roig, situat a Carrús Est, la zona amb una concentració més gran d’habitants procedents d’altres parts del món. L’existència de la doble línia, assegura, ha funcionat com a element segregador: els nanos de la línia en valencià són fills de nadius, mentre que els de la línia en castellà procedeixen de famílies nouvingudes.

Tant ella com la seua companya de claustre Manuela Campello són pessimistes sobre el futur d’aquests joves. El nivell d’abandonament escolar, asseguren, arriba al 70% i és especialment alt entre els barons. “L’ensenyament públic no està servint per a igualar les oportunitats sinó que es limita a reproduir el sistema”, explica Campello, qui lamenta el baix nivell d’expectatives de futur que té l’alumnat.

En ruïnes

Marga compta els mesos perquè la seua filla de 21 anys complete els seus estudis d’atenció geriàtrica. La seua és una de tantes vides precàries d’aquest barri. Aparadora de professió, mare soltera des dels 37 anys, ha hagut de lluitar contra vent i marea perquè la seua filla tirara endavant després d’un episodi d’assetjament escolar que va estar a punt de deixar-la al marge del sistema d’educació reglada. “L’únic que jo vull és que la meua filla traga uns estudis i no siga aparadora com jo”, diu Marga, que no vol revelar el seu cognom, ja que cobra una pensió de 600 euros que és incompatible amb el seu treball submergit en la sabata. “Aquest era un barri molt familiar, però ha canviat molt”, es lamenta. Després de la mort dels seus pares, Marga es va veure obligada a abandonar la casa familiar i ara viu en el baix atrotinat d’una edifici d’on els inquilins originaris han marxat per deixar pas a nous ciutadans forans. “Amb els meus pares vivíem en una quarta planta sense ascensor. Abans de morir, ma mare va estar tres anys sense poder eixir de casa. Una volta que el meu germà i jo la traguérem en cadira de rodes semblava com els xiquets quan veuen per primera volta la mar”, relata.

La història de Marga condensa dos dels principals problemes que a hores d’ara pateix Carrús. El primer té a veure amb l’antiguitat dels blocs d’edificis i la seua accessibilitat; el segon són els desnonaments. “Segurament aquest és l’únic barri d’Espanya on la gent viu atrapada en les seues pròpies cases”, afirma Marian Campello. La pràctica totalitat dels edificis que es construïren durant el franquisme per a famílies humils no disposaven d’ascensors. Allò no plantejava un problema per als primers inquilins, famílies joves amb cames i pulmons vigorosos; però ha esdevingut un entrebanc majúscul en l’edat provecta. Molts edificis ni tan sols disposen d’espai per instal·lar-hi un elevador. “El problema és tan senzill com dolorós: la gent no pot eixir de la seua casa”, es lamenta Gloria Marín, de la Plataforma Antidesnonaments.

Conscients d’aquest problema, l’any passat l’Ajuntament d’Elx va destinar l’any passat 300.000 euros a projectes de rehabilitació i millora de l’accessibilitat dels edificis. Vint-i-una comunitats de veïns se’n van beneficiar. Enguany, en la segona convocatòria, el consistori ha rebut 52 sol·licituds. A més, recorda el regidor d’urbanisme José Manuel Sánchez, el Carrús rebrà 15 dels 30 milions d’euros procedents de l’Estratègia de Desenvolupament Urbà Sostenible Integral d’Elx (Edusi), un programa cofinançat per la Unió Europea. La setmana passada l’alcalde de la ciutat, Carlos González, va anunciar la pròxima construcció d’un auditori, “al mateix nivell que l’ADDA d’Alacant”, al barri.

Si es tracta d’analitzar les dotacions públiques, les opinions de les persones entrevistades per EL TEMPS difereixen. Per als uns, al barri li sobra ciment i li manquen parcs i infraestructures culturals; per als altres, hi ha una dotació suficient per a les necessitats veïnals. Per a Trini Urbán, si bé “hi ha un dèficit estructural d’inversió pública”, el principal problema és que “hi ha hagut males inversions” que no s’adequaven a les necessitats del teixit social. Siga com siga, els successius governs del PSOE han procurat tenir satisfet un barri obrer que, legislatura rere legislatura, li ha estat fidel a l’hora de dipositar la papereta.

Emergència habitacional

D’una opinió semblant a la d’Urbán és Gloria Marín. A ella, tanmateix, una de les qüestions que més la preocupen els darrers anys són les expulsions d’inquilins dels seus habitatges. Carrús és, segons afirmen des de la Plataforma Antidesnonament, la zona d’Elx on més desnonaments s’han produït en els darrers anys. No és casual: també és el barri amb un índex d’atur més alt d’Elx. Les primeres víctimes de l’esclat de la bombolla immobiliària foren persones que havien adquirit habitatges de segona mà a aquells que s’hi instal·laren en la dècada dels 60 i havien aconseguit progressar socialment i econòmica; darrerament els afectats són sobretot persones en règim de lloguer. Ni la plataforma ni l’Ajuntament disposen de dades, ni sobre desnonaments ni sobre pisos buits. “Patim una situació d’emergència habitacional”, afirma Marín, qui troba a faltar una acció més decidida per part de les administracions públiques en aquesta matèria. “Les competències en matèria d’habitatge estan transferides a les comunitats autònomes”, recorda José Manuel Sánchez, regidor d’urbanisme, qui considera que la gravetat del que passa a Carrús no és més crítica que en altres ciutats de l’Estat.

La pregunta sobre si Carrús és o no el barri més pobre d’Espanya queda en l’aire. L’Ajuntament, òbviament, no es sent gens còmode amb aquesta etiqueta. Les estadístiques poden amagar realitats, en un sentit o en l’altre. Però el que és segur és que Carrús, amb la seua realitat multicultural i una població precaritzada i poc formada, requereix més atenció pública que no ha tingut fins ara. La indústria de la sabata ja no actua com a motor econòmic del barri. Potser caldrà, doncs, ser imaginatiu. O tal vegada abandonar les polítiques de campanar i començar a treballar colze a colze amb l’atapeït teixit social del barri. A principis de la dècada es comptabilitzaven un centenar d’entitats cíviques. “Aquest és un barri construït a si mateix, humil i treballador —afirma la diputada Marian Campello—. Hem demostrat al llarg dels anys que amb esforç i alegria podem tirar endavant. Hem de recuperar l’orgull de ser de Carrús”. •

Font: https://www.eltemps.cat/article/645...