Cròniques enviades per la brigada CASC a Palestina

Agost 2006

Crònica 1

Aquí els casqueros en missió antimilitarista per
Palestina.

Tenim el campament base a Jerusalem, a la ciutat
vella, ja hem fet una mica de tour turístic, això és
un circ hi ha palestins musulmans i cristians,
cristians coptes, ortodoxos de Grècia, Rússia,
Etiòpia, catòlics, protestants, monjos i monges amb
els seus diferents hàbits, i desprès el mon jueu, vam
estar al mur de les lamentacions en sabbat i trobes de
tot, jueus d’origen de l’est amb gorros de pell, amb
levites, amb kipes, colons vestits a estil hippy amb
metralletes penjant, soldats pregant amb el fusell
darrera, impressionant.

Hem visitat un parell de camps de refugiats prop de
Jerusalem i un altre a Betlem on viuen de forma
precària refugiats de l’expulsió de 1948 que esperen
tornar un dia als seus pobles, molts d’ells ensorrats
pels israelians o ocupats amb població jueva. Ara
també hi ha els fills i nets d’aquests refugiats que
mai han conegut el poble de la seva família. Aquests
camps estan gestionats per les Nacions Unides o les
United Nothing que diuen ells, doncs cada vegada reben
menys ajudes.

També hem vist com el mur va envoltant Jerusalem a la
vegada que posen assentaments de colons jueus per
separar Jerusalem de les altres ciutats palestines del
voltant. El mur, venut com defensiu, en realitat
suposa una confiscació de terres mes enllà de la
frontera de 1967, robant terres de cultiu als
palestins i creant batustans. En aquestes terres posen
assentaments, on els preus són mes barats per atreure
jueus. Tots els assentaments són semblants, o blocs o
cases unifamiliars al cim de les muntanyes.

Per passar a Ramala i Betlem hem tingut que patir els
checks-points, el de Betlem, més nou, sembla fet per
animals, has de passar controls i ets perds en les
tanques per les que et van conduint, si per nosaltres
era indignant podeu suposar la humiliació que
representa pels palestins. A mes els palestins de
Cisjordània no poden passar a Israel (Palestina del
1948), ni Jerusalem, només si treballen i desprès de
passar per mil tràmits burocràtics reben passes
temporals, que quan la cosa es posa difícil, com ara,
són anul•lats, però de fet la majoria de la població
de Cisjordània no ha pogut entrar a Jerusalem o Israel
des de fa anys.

Hem fet els primers contactes amb associacions de
presos. Els propers objectius són Ramala i Nablus.

Continuarà.

Crònica 2

Retornats a Al-Quds, Jerusalem en àrab (cada dia que
passes aquí et fas mes pro-palestí), us explico una
mica que hem vist a Ramala i Nablus.

Ramala és la capital administrativa, seu de
l’Autoritat Nacional Palestina, encara que la seu del
govern, la Muqata, ara és un munt de runes amb unes
tendes a sobre, on es mantenen alguns serveis
administratius, i bona part del govern esta a les
presons israelianes. La ciutat, com totes les que
veiem, és un caos urbanístic, amb un centre col•lapsat
pel trànsit, ple de taxis, ja que com els blocs de
pisos estan dispersos per tot el voltant la gent es
desplaça en cotxe. A més de les entrevistes previstes
pel nostre reportatge sobre els presoners polítics a
Palestina (amb col•lectius de defensa dels nens
empresonats, amb un centre psicològic de tractament de
torturats, amb la mare d’un empresonat i amb un
sindicalista independent) hem participat a un parell
de concentracions contra la guerra, molt poqueta gent,
no sabem si perquè la gent esta farta de manifestar-se
o perquè no estava organitzada per partits. Al carrer
es venen banderes de Hezbollah i cartells del seu
líder Nasrala, a tots els bars se sent Al-Manar, la
televisió de Hezbollah. Nasrala s’ha convertit en un
heroi pels palestins, doncs diuen que és l’únic líder
àrab que planta cara a Israel i que es recorda dels
palestins.

Nablus ha estat altre cosa, allà les coses estan molt
més fotudes, l’entrada es fàcil però la sortida... A
Nablus hem estat acollits per una família palestina
que ens han donat mostres del que significa
l’hospitalitat del poble àrab. El centre de Nablus
esta molt mes ple que altres ciutats de cartells del
que aquí diuen màrtirs (lluitadors palestins morts),
el caos és més gran, no hi ha policia (els israelians
no els deixen sortir de les casernes) i a la nit
durant una visita pel centre ens vam trobar amb
milicians palestins armats. La seva muqata
(ajuntament) ha estat recentment ensorrada pels
israelians i amb ella tots els registres de naixement,
de passaports, ... Cinc checks-points separen la
ciutat dels pobles veïns, el camí que abans es feia en
15 minuts ara costa hores. A més la ciutat va estar
tancada durant molt de temps, el que va ensorrar
l’economia local i l’agricultura dels pobles veïns, ja
que no podien portar res a la ciutat i les indústries
de la ciutat que no podien exportar. Per la nit sentim
trets, al mati ens assabentem de que és una nova
incursió de l’exercit israelià que també envolta la
ciutat, amb casernes a dalt de les muntanyes. La
situació és encara mes dura als dos camps de refugiats
que hi ha. Malgrat tot té una de les universitats més
importants de Cisjordània, amb 40.000 alumnes i unes
modernes instal•lacions.

La sortida de Nablus ens ha fet adonar-nos del que
significa ser palestí per l’exèrcit israelià. En el
check-point es triga de mitja 4 hores per sortir, els
soldats i soldades (tots molts joves) tracten com
animals als palestins, crits, empentes, quan desprès
de fer la llarga cua és el seu torn els fan aixecar-se
la camisa i el pantaló, a alguns fins i tot treure’s
les sabates. Les dones passen més ràpid, també les del
nostre grup. Al final com guiris hem passat mes ràpid
encara que ens han regirat les motxilles. Hem pogut
veure el que deu suposar pels palestins aquesta
humiliació constant, apretats com animals per passar,
apuntats pels soldats, tractats a crits... Desprès
d’aquest check-point hem tingut encara que passar tres
més abans d’arribar a Ramala, un poc desprès de
Nablus, un altre al mig de la carretera i un tercer
policial poc abans de Ramala on hem presenciat com els
militars deixaven en calçotets a dos palestins, mentre
donaven empentes a la dona que els acompanyava, això
en mig del riure dels soldats.

Nablus a més esta envoltada per colònies israelianes,
aquestes colònies controlen les conduccions d’aigua i
llum i les obren i tanquen quan volen. Per la
carretera fins a Ramala també es veuen moltes colònies
als cims de les muntanyes. El mur i les colònies han
generat un gran negoci immobiliari i la seva corrupció
corresponent.

A mida que passem els dies aquí la nostra indignació
augmenta. Continuarem informant.

Crònica 3

Aquests últims dies han estat potser els més intensos,
la visita a Hebron impressiona. Per arribar has de
canviar de bus a taxi perquè als bussos no els deixen
passar, tota la carretera esta envoltada
d’assentaments israelians al mig de Cisjordània, cada
poble palestí que passem té una torre blindada de
vigilància davant, la presència militar a la carretera
és constant (jeeps, camions, bulldozers).

Hebron és la ciutat més gran de Cisjordània, i
segurament la més conservadora, la repressió que ha
patit ha reforçat aquesta situació. A Hebron esta la
suposada tomba d’Abraham, venerat per musulmans, jueus
i cristians, això ha fet que colons radicals dels
Estats Units i Franca (els pitjors) hagin envoltat la
ciutat d’assentaments i fins i tot hagin ocupat cases
palestines al mateix centre de la ciutat. Aquest
assentament a despoblat part de la ciutat antiga (molt
bonica), doncs la pressió de colons (que llancen
brossa, ampolles i líquids des dels pisos superiors
que han ocupat) i militars, més els freqüents tocs de
queda han enfonsat als botiguers d’aquesta zona.
Mentre ens dirigim a visitar la tomba d’Abraham passem
per carrers deserts, només alguns palestins han
resistit la pressió.

La tomba esta dividida, 2/5 parts és mesquita i 3/5
parts sinagoga, això es va fer desprès de la matança
que va fer un colon ianqui fa uns anys, va entrar a la
mesquita de bon mati i va matar a 29 palestins (potser
ho recordeu), més palestins van morir en les manis
posteriors (perquè veieu el nivell de radicalització
dels colons, aquest assassí té una estàtua en un dels
assentaments). Per entrar a la mesquita s’han de
passar 3 check-points, un a l’entrada del recinte, un
altre a les escales i un final a la porta. La tomba
d’Abraham es pot veure des dels dos costats, des del
musulmà veus als jueus pregant, però tots separats, de
nou l’apartheid.

Per la tarda provem d’entrar a l’assentament del mig
de la ciutat, desprès del check-point i de que ens
aturi una patrulla militar aconseguim entrar, són els
carrers d’una ciutat fantasma, només viuen 400 colons
(molts van i venen) i alguns palestins que resisteixen
a les seves cases. Ens trobem alguns internacionals
que ens avisen que vigilem perquè llancen ampolles als
visitants. A la sortida per un altre check-point veiem
com els soldats maltracten als palestins que volen
entrar a les seves cases (els fan esperar molta
estona, els obliguen a aixecar-se la camisa i els
pantalons, els posen de cara a la paret donant-los
patades per que obrin les cames i torçant-los el braç)
això és diari per aquests palestins que no han marxat
de les seves cases.

De tornada a Jerusalem hem concertat una cita amb
Sergio Yahni membre del Alternative Information Center
i un refussnik (insubmís israelià) històric. En quasi
tres hores ens fa una exposició molt clara de com esta
el moviment antimilitarista israelià i el que aquí
anomenen moviment anticolonial, els israelians
contraris a l’ocupació i la guerra, que durant la
guerra han aconseguit mobilitzar unes 10.000 persones.
També ens fa un resum de com esta la situació a Israel
desprès del fracàs de la guerra (Israel no ha
aconseguit cap dels objectius) i de com la situació
pot ser aprofitada per l’extrema dreta populista.

Al dia següent anem a la concentració que cada
divendres fan les Dones de Negre contra l’ocupació. És
en una petita plaça al costat jueu de la ciutat per on
passen molts cotxes. Ens trobem una trentena de
persones (quasi la meitat estrangers) amb pancartes
contra l’ocupació en hebreu, àrab i angles. Sota un
sol de justícia ens dediquem a aguantar tots els
insults i gestos de despreci que ens dediquen una part
dels conductors i vianants que passen, per sort no
entenem hebreu perquè per les cares d’odi ens deuen
dir de fills de puta en endavant. Per primera vegada
en la vida la policia ens protegeix en una
manifestació i quan algun exaltat ens crida massa
l’agafen (això si amb molt de carinyo) i el
tranquil•litzen. En l’hora que estem només veiem tres
o quatre conductors que ens facin gestos de suport.
Admira la capacitat de resistència d’aquestes dones,
la majoria molt grans, que venen cada divendres a fer
aquesta concentració, a discutir amb vianants i a
sentir insults (elles si que els entenen).

Ja només ens queda una trobada amb una altra dissident
israeliana i donem per finalitzada la nostra
presencia, uns tornaran avui mateix i la resta del
grup anirem cap a Haifa a conèixer la situació dels
arabs-israelians.

Aneu-vos preparant per l’allau de fotos i material que
portem.

Com diuen per aquí Massalama (fins aviat)