Catalunya: Una mirada a l’assemblearisme: ara i aquí

Extret del butlletí de l’infoespai de juliol i agost, pg. 8.

Amb motiu de la xerrada celebrada a l’Infoespai el divendres 21 de Maig anomenada “una mirada a l’assemblearisme; ara i aquí” ens agradaria destacar algunes idees que van sorgir al llarg de l’acte. La trobada tenia com a objectiu preguntar-se sobre diferents aspectes relatius al concepte assembleari: què és realment l’assemblea?, quins tipus d’assemblea existeixen? Què entenem per acte assembleari? fins a quin punt l’assemblearisme és una pràctica no manipulable? Quins perills implica?

Varem demanar l’assistència de tres ponents generacionalment diferents i amb òptiques diverses, i aquest fou un element molt enriquidor per encarar la tertúlia posterior, on totes posarem sobre la taula quins dubtes, quines virtuts o quins llastres arrosseguem en els nostres actes assemblearis.

Els convidats foren l’Agustí De Semir, impulsor de l’Assemblea de Catalunya els anys 70; en Rolando Del Guerra, activista en els moviments anti-otan i anti-nuclears els anys 80 i na Guiomar Vargas, participant del moviment alter-mundialista i anti-guerra.

L’Agustí De Semir va esboçar el què era realment l’Assemblea de Catalunya, què s’ha considerat després que va ser, quina funció acomplia, quins mínims polítics propugnava, quina metodologia de treball seguia i quins van ser els seus èxits. Tot seguit, en Rolando Del Guerra va parlar sobre el model de treball assembleari a Catalunya, els components que el fan diferent respecte a models d’altres llocs i també les principals eines per a treballar la comunicació dels espais assemblearis cap a la societat.

En tercer lloc, la Guiomar Vargas va apuntar una sèrie d’idees per a entrar a debatre: la confusió d’assemblea amb una altra cosa, la igualtat no real dins les assemblees, els rols i el gènere, el procés de treball assembleari, la relació amb els partits clàssics i les condicions necessàries per a l’assemblea.

En la segona part de l’acte, totes les presents van situar-se en cercle i va començar una tertúlia oberta on es van anar apuntant les idees dels ponents i també van sorgir noves aportacions. Tot el que es va poder escoltar al llarg de la xerrada, s’intenta relacionar a continuació.

Inici recent i confusió de termes.

Quan parlem d’assemblees ara i aquí, el primer referent és l’Assemblea de Catalunya que va sorgir al final del franquisme. Agustí De Semir desmitifica el concepte de l’Assemblea de Catalunya, perquè considera que Assemblea no és el nom que realment hauria d’haver rebut aquell moviment. Bàsicament perquè allò no va ser ben bé un moviment assembleari, si no més aviat una heterogeneïtat enorme de ideologies, finalitats socials i conceptes transformadors que si més no compartien una meta comuna: acabar amb el franquisme. L’Assemblea de Catalunya no fou doncs, un bon exemple d’assemblearisme. Fou més aviat un producte fruit d’una situació excepcional, en que una incipient i cada cop més nombrosa massa crítica amb el franquisme va dir prou a la submissió. Aquesta confusió d’assemblea amb un altre tipus d’espai és fa patent a Itàlia, diu el Rolando. Al país transalpí les plataformes són tingudes per assemblees. En general doncs, multitud d’espais són presentats com a assemblees abans inclús de pensar quin haurà de ser el seu funcionament i quines finalitats perseguirà. Podem traçar un recorregut posterior a l’Assemblea de Catalunya que arriba fins a dia d’avui. De la campanya pel “No a la OTAN” en el referèndum que es va celebrar durant la primera etapa de govern socialista i la coetània campanya “Nuclears? No gràcies” hem arribat al moment actual, on podem considerar que des de la campanya pel 0,7 dels pressupostos cap al 3er món a mitjans dels 90’s estem teoritzant sobre com obrar en espais assemblearis amb una perspectiva alter-mundialista. I finalment, els grans espais assemblearis més recents: contra el Banc Mundial, com a espai sobretot de coneixença, i després, Contra l’Europa del Capital.

Magma divers i espontaneïtat.

Agustí De Semir explica que l’èxit de Assemblea de Catalunya es deu a que era un compromís de mínims, i els mínims marcats van ser adoptats per una heterogeneïtat social i ideològica molt diversa. Aquest esdeveniment històric únic a l’Estat espanyol, en certa manera ha condicionat el tarannà polític del nostre país i ha servit de referent i condicionant als moviments socials catalans.

L’Assemblea de Catalunya neix com a necessitat ciutadana. El ciutadà mig necessita quelcom més que un partit o un sindicat per mirar al futur. Intel•lectuals, regidors, obrers, etc... tots hi volien formar part. En una època en que el sistema anul•lava el seu pensament polític, l’Assemblea de Catalunya fou una autèntica revolució.

Qualsevol membre de l’Assemblea podia proposar iniciatives, podien ser particulars o gent de partits sempre que quedés marcadament clar que era a títol personal i desvinculat de la maquinària partidista. De fet, es pot dir que el PSUC va ser un dels grans impulsors de l’Assemblea però a mesura que va anar agafant cos es va veure la necessitat d’anar incorporant altres sectors polítics. Així és com a l’Assemblea hi havia comunistes, cristians, nacionalistes, etc... Aquesta heterogeneïtat quedava subjecte per uns mínims. Quins eren aquests mínims? Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. El “com” ja era un altre debat. Però queda clar que les diferències, quan davant hi havia el feixisme, eren menors. En tot cas, aquestes diferències, en un futur, sí que van adquirir importància, però ja fora del marc de l’Assemblea. Dins la mateixa, per tant, els partits sabien a què anaven, no podien acaparar protagonisme.

L’Avantatge de l’assemblea de Catalunya com a magma heterogeni de forces, pressuposa que és legítim que qualsevol convoqui en nom de l’assemblea de Catalunya. És un paraigua per a tothom. Tenim un exemple similar, els actuals fòrums socials, de la zona que siguin i amb les idees que siguin. Contràriament, quan es comença a fer combregar ideològicament a la gent o s’intenta construir quelcom mitjançant procediments tancats, la cosa va de baixa. Per això els partits van de baixa. Respecte a això, la Guiomar Vargas ens diu que en la campanya contra l’Europa del Capital eren els partits que anaven darrere els moviments. I es pregunta si encara això és així en plataformes com Aturem la Guerra. La gran mobilització contra la guerra beu d’aquesta adscripció a uns mínims i d’aquesta capacitat espontània de convocatòria individual.

Això és vigent actualment? Parlant de la interrelació amb la tradició política clàssica, es pot recordar una frase de l’Iñaki Garcia: “vas a l’assemblea a escoltar, no a imposar.” Uns dels aspectes positius de l’Assemblea de Catalunya fou, segons l’Agustí, l’espontaneïtat amb que es dialogava i d’il•lusió amb que es treballava independentment de les afinitats polítiques. L’important era treballar per assolir aquestes tres finalitats ja mencionades. Poc importava si les reunions s’havien de fer clandestinament o si molts es jugaven anar a la presó o sotmetre’s a tortures per part de la policia repressora de l’època.

Sembla que hi ha un específic “model català” pel que fa als espais de confluència. La organització es basa més en el barri, en el magma, i no tan a nivell ideològic. És un model que no necessita beure de models externs sinó que seria molt beneficiós que s’exportés a altres comunitats que no acaben de trobar la manera de treballar plegats pel canvi social.

Pot semblar que en els espais unitaris, cada experiència comença de zero, que no hi ha una dinàmica contínua. Però de fet, sí. Existeix una xarxa informal, que per desgràcia necessitem materialitzar-la, no en som conscients que hi és. El repte és viure la xarxa per a solucionar els problemes bàsics i quotidians. Treballar-hi en positiu, des de la creativitat, la construcció, el qual no exclou “anar a la ’contra’”, que és una porta d’ingrés inicial als moviments, a banda del desenvolupament de les alternatives.

Esforç racional.

Fou clau que no s’utilitzés l’Assemblea de Catalunya com a instrument de conquesta del poder. No es plantejà un govern de futur, la idea era molt més modesta: acabar amb el règim. I per fer això es preparaven petites accions puntuals que fossin simbòliques. La detenció massiva de l’Assemblea de Catalunya va significar, de fet, el seu millor èxit.

La desmitificació de l’Assemblea de Catalunya es palpa també pel fet que va ser un viver d’idees i finalitats frustrades: Franco va morir al llit. En aquest sentit, cal anar amb compte amb els desplegaments de mitjans; són perillosos els esforços per a obtenir resultats minsos: acaben decebent. Cal lluitar per guanyar, no per fer algú simplement. Lluitem contra els efectes, i no contra les causes. Cal superar els èxits de les convocatòries per anar a crear les eines i fer xarxa de treball. Hem de tenir clars els objectius, els inicis i els finals, i no perdre esforços en coses que no tenim capacitat de resoldre i que ens avesem a deixar a mitges.

Dinàmiques assembleàries.

A les assemblees es procura per una banda, resistir la invasió ideològica, i per l’altra, transformar socialment. L’assemblearisme funciona: l’articulació, el procés, les decisions, les actuacions de l’assemblea. Ara bé, hi ha tota una sèrie de qüestions que s’han de plantejar dins de l’assemblea: Hi ha igualtat real? Totes les participants tenen el mateix nivell d’informació i el mateix grau de comprensió adquirit? Es prenen decisions o es consensuen preacords? Es preparen les assemblees? Com: manipulant o facilitant? Moderar pot pecar del mateix que preparar? Les dones i els homes fan les mateixes funcions o hi ha divisió sexual dels rols i les actituds? Cal rotar tots els menesters de l’assemblea? Existeixen quòrums mínims per a començar? Es compensen els condicionants a l’assistència (fills a càrrec, torns de feina,...)? És fonamental el fet comunicatiu, i a més físic, de l’assemblea. Cal crear eines per comunicar amb pocs diners. Tan cap endins (ex: papelògraf) com cap enfora (ex: mass media propis).

L’assemblearisme té camí per recórrer. A nivell de millora interna, li farà legitimar-se com a sistema vàlid d’organització social. I a nivell d’assoliment d’èxits de magnitud externa, el distanciarà de totes les coses que no funcionen i són titllades d’assemblea sense ser-ho realment.

Pau Duran de Haro.