Administración Enlaces Contacto Sobre Tortuga

A propòsit de Jordi Bilbeny i l’INH: El "cherry picking" com a tècnica pseudocientífica i d’engany

Sábado.24 de agosto de 2019 435 visitas Sin comentarios
Vent d Cabylia. #TITRE

Arran de la nova polèmica sobre les preteses investigacions i teories de l’Institut Nova Història i del seu director, Jordi Bilbeny, avancem ací alguns fragments d’un capítol de Vicent Baydal procedents del llibre Pseudohistòria contra Catalunya, en el qual participen molts altres historiadors com ara Albert Velasco, Stefano Cingolani o Xevi Camprubí per tal d’analitzar certes de les barbaritats exposades sobre la història de Catalunya tant des de l’espanyolisme més barroer com des del catalanisme més delirant, que, fent ús de mètodes completament pseudocientífics, han mirat de fer passar per bones tot un seguit de mentides i manipulacions històriques sense la més mínima base factual ni verificable. El llibre es publicarà en uns mesos.

En el moment d’escriure les presents línies l’edifici del número 3 de la plaça Gran de la vila empordanesa de Peralada, amb dos grans arcs apuntats en el porxo i una finestra geminada en el primer pis, continua figurant en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya com la «Casa Ramon Muntaner». Tot i que la fitxa corresponent adverteix que és probable que la plaça actual no es corresponga amb l’existent en aquella època, abans de l’incendi de la localitat durant la guerra contra Felip III de França el 1285, també indica que «segons la tradició l’edifici fou la casa natal de Ramon Muntaner» i que «l’atribució es fonamenta en un fragment de la "Crònica", on l’autor situa la casa dels seus pares a l’extrem de la Plaça Major». En realitat, mai no s’havia conegut més dada que aquest apunt del text de Muntaner, que s’havia combinat amb el fet que al cantó meridional de la plaça de Peralada s’alçava un notable edifici d’estil medieval per realitzar tal identificació.

Per contra, recentment el doctor en Història Medieval per la Universitat de Barcelona Josep Maria Gironella ha pogut ubicar amb exactitud la casa dels Muntaner durant el segle XIII i no precisament allà mateix, sinó a l’altre cantó de la plaça, en l’extrem nord, on avui hi ha el número 11. També ha pogut confirmar que l’edifici va ser efectivament cremat durant la desfeta del 1285 i que, encara que Ramon Muntaner no va residir mai més a Peralada, sí que hi va tornar –oposadament al que es pensava, també per les dades de la Crònica– de manera puntual. Com sol succeir en aquests casos, les noves dades provenen d’una metòdica recerca, realitzada als rics fons notarials del municipi empordanès, que es conserven a l’Arxiu Històric de Girona. Així les coses, quan el treball de Gironella siga publicat en les actes d’un congrés científic a hores d’ara en premsa i siga verificat per la resta d’experts en l’època, totes aquestes informacions, contundentment demostrades pels documents d’arxiu, passaran a formar part del cos de coneixements acumulats sobre la figura del cronista medieval.

És ben probable, doncs, que en un futur no gaire llunyà l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya incorpore a la seua llista aquesta modificació, fruit d’una seriosa investigació sotmesa a l’escrutini acadèmic. El coneixement historiogràfic, doncs, no és en absolut immutable. Però certament els canvis que experimenta han d’estar subjectes a un seguit de criteris verificables –gestionats per la comunitat d’investigadors amb experiència i titulacions que certifiquen la seua vàlua– per tal de garantir-ne l’autenticitat. Només així podran passar a formar part del coneixement i el consens científics.

El mètode, la comunitat i el consens de la ciència moderna

La publicació entre 1687 i 1728 de les diverses edicions dels Philosophiae naturalis principia mathematica d’Isaac Newton va representar un punt d’inflexió en el desenvolupament del coneixement científic. No només perquè hi formulava les lleis fonamentals del moviment i la llei de la gravitació universal, recollint principis previs establerts per Copèrnic o Galileu, sinó perquè, a més a més, també incloïa quatre regles bàsiques de raonament filosòfic i experimental que van revolucionar la investigació dels fenòmens naturals. Seguien la línia de l’empirisme i el racionalisme que ja havien desenvolupat al llarg del segle XVII autors com Francis Bacon, René Descartes, Thomas Hobbes o John Locke i incidien en la pràctica d’un mètode basat en l’obtenció sistemàtica de dades a partir de l’experimentació i la inducció lògica i matemàtica per tal d’incorporar nous coneixements als ja acumulats o, altrament, modificar-los. Era, en definitiva, la gran eclosió del que després s’ha conegut com el període de la Revolució Científica, és a dir, el conjunt de transformacions que va donar lloc a la ciència moderna i a la visió de la natura i de la humanitat que tenim en l’actualitat de manera generalitzada en les societats modernes.

Les obres de Newton i altres autors moderns van donar base al mètode científic

Els canvis en les concepcions, coneixements i tècniques de recerca van ser especialment intensos en les ciències naturals, com ara la Física, la Química, l’Astronomia i la Biologia, però també en les ciències socials es va produir un enorme salt qualitatiu. No debades, va ser precisament llavors quan l’obra emblemàtica de Jean Mabillon, De re diplomatica (Louis Billaine, 1681), va fonamentar l’estudi crític dels documents històrics i la mateixa historiografia va experimentar unes transformacions analítiques cabdals, amb plantejaments com els de Voltaire, David Hume o Edward Gibbons durant la Il·lustració, que van acabar per donar pas al positivisme historiogràfic de Leopold von Ranke a mitjan segle XIX. El mètode perfeccionat per aquest autor germànic, més enllà de les importants renovacions conceptuals que s’han produït amb posterioritat, encara és a la base dels estudis historiogràfics actuals, atès que, com aleshores, els fonaments de la ciència històrica moderna recauen sobre tres components principals.

En primer lloc, hi ha la profunda comprensió d’una època històrica determinada sobre la base dels treballs d’autors previs i la capacitat d’aproximar-se al pensament i les accions d’aquella societat mitjançant la familiaritat amb milers de documents coetanis, sense aplicar-hi –tant com siga possible– anàlisis presentistes ni teleològiques. En segon lloc, és bàsica la recerca empírica, centrada en l’anàlisi crítica de fonts primàries, com ara l’immens volum de textos conservats als arxius i les biblioteques, amb dades públiques, cròniques, dietaris, memòries, obres literàries, cartes personals, documents administratius i de govern o tota mena d’informacions diplomàtiques, fiscals i estadístiques. Finalment, en tercer lloc, resulta essencial la interpretació inductiva que se’n desprèn de la combinació d’aquests dos primers elements, és a dir, el coneixement parcial i global que es pot extraure del fet d’observar empíricament un importantíssim conjunt de documents i contrastar-lo de manera sistemàtica amb el que se sabia fins a aquell moment, això és, amb el que els mateixos historiadors havien pogut establir mitjançant les dades i hipòtesis procedents d’estudis anteriors.

De fet, també en l’època de Ranke la historiografia va començar a professionalitzar-se, amb la progressiva aparició i desenvolupament de càtedres relatives a diversos períodes i àmbits temàtics que han acabat per conformar l’extensa xarxa de milers de departaments universitaris i centres especialitzats que es dediquen en l’actualitat a la recerca històrica. No en va, com en la resta de ciències modernes, aquesta xarxa acadèmica també acompleix una tasca primordial en l’avanç del coneixement forjat de manera col·lectiva. És la comunitat científica institucionalitzada, organitzada en grups i línies de recerca, la que primerament forma els historiadors a través dels cursos de grau, màster i doctorat de les universitats i la que posteriorment avalua i certifica la capacitat contrastada d’aquells que aposten per la carrera investigadora, amb la tesi doctoral i els seus directors i tribunals corresponents com a primer gran pas. Així mateix, també és la comunitat d’historiadors la que impulsa nous projectes de recerca coordinats i organitza constantment seminaris i congressos acadèmics per tal de posar en comú els nous coneixements assolits, alhora que gestiona i valida la veracitat i solidesa de les publicacions realitzades en revistes i editorials amb comitès constituïts per doctors i experts de llarga i reconeguda trajectòria universitària i investigadora. És també, en conseqüència, la que modula de manera col·lectiva el consens científic, és a dir, el conjunt de conceptes, teories i coneixements que s’assumeixen com a adquirits de manera general sobre un determinat camp d’estudi.

Aquestes són, en conjunt, les garanties de la Història com a escola científica moderna, que, com la resta de ciències socials, resulta menys predictiva, mesurable o capaç de quantificació que les que es dediquen al coneixement de la natura, però certament estableix descripcions objectives basades en aspectes contrastables de la realitat que estudia: les societats pretèrites i la seua evolució. Evidentment, sempre hi haurà qui puga formar part de la comunitat científica, assolint el títol de doctor i publicant en revistes i editorials especialitzades, sense fer en realitat grans aportacions al coneixement col·lectiu, o fins i tot mitjançant plagis; casos n’hi ha hagut i qualsevol sistema de garanties sempre té subterfugis pels quals es poden esmunyir les ineficiències. Ara bé, el que és molt més improbable és que aquest conjunt de garanties col·lectives fallen a l’hora d’autentificar el mètode científic i permeten incorporar al consens dades i hipòtesis sense cap mena de fonament verificable. Fet i fet, aquestes dades i hipòtesis falsables se solen realitzar des de fora de la comunitat acadèmica per complet: per part d’autors sense formació especialitzada ni capacitat investigadora certificada, que no assisteixen a congressos ni publiquen en revistes i editorials científiques i que fins i tot neguen de pla els consensos elaborats per dècades i dècades de recerca de centenars i milers d’investigadors dedicats vitalment i professionalment al coneixement d’una mateixa temàtica.

En les ciències naturals, per exemple, és el cas dels que defensen el creacionisme enfront de l’evolucionisme o que la Terra és plana, al marge de tot mètode, comunitat i consens científic, amb plantejaments que a priori podrien arribar a sembrar el dubte, especialment entre els qui no som entesos en la matèria, però clarament falsables quan es desenvolupen un poc. Així mateix, en el cas que ens ocupa, és també el que fan els membres de l’anomenat Institut Nova Història, bo i seguint l’acientificitat més absoluta mitjançant una tècnica expressament confusionista que en el món anglosaxó es coneix amb el nom de cherry picking. No en va és un dels elements més característics de tota pseudociència.

Les falsedats confusionistes de l’Institut Nova Història

El fet que Jordi Bilbeny, llicenciat en Filologia Catalana i fundador de l’Institut Nova Història, no pogués culminar la seua tesi doctoral a la Universitat de Barcelona a finals del segle XX no és en absolut trivial. El seu director era el professor d’Història Moderna Valentí Gual i, en comprovar-se que per tal d’intentar atribuir uns orígens catalans a Cristòfor Colom –una qüestió certament oberta i debatuda en el camp historiogràfic– emprava arguments i dades clarament falsables per la comunitat i el consens científics, va quedar impossibilitat per continuar la seua carrera investigadora dins de l’àmbit acadèmic. Les garanties per tal d’assegurar el vigor de la Història com a ciència social moderna no deixaven passar el filtre a algú que se’n deslligava clarament de tot un seguit de fets verificats i del mateix mètode científic, consistent a contrastar de manera sistemàtica les noves hipòtesis amb tot el conjunt de coneixements acumulats.

Va ser així com Bilbeny va continuar exposant els seus plantejaments sobre Colom des de fora del sistema científic, que posteriorment va ampliar a l’escriptor Miguel de Cervantes, qui procediria de la vila valenciana de Xixona i hauria escrit el Quixot originàriament en català, i a l’obra El lazarillo de Tormes, que igualment hauria estat redactada en llengua catalana per part d’un valencià com Joan Lluís Vives o Joan Timoneda. Finalment, el 2008 va crear l’Institut Nova Història, una fundació cultural en la qual ha anat agrupant i coordinant un conjunt d’aficionats a la història catalans i valencians que comparteixen i complementen la seua visió, amb l’objectiu d’impulsar la difusió de les seues formulacions a través d’un lloc web, les xarxes socials, la publicació de llibres o la realització de conferències, trobades i rutes guiades. En conjunt, la seua premissa bàsica és que «la censura històrica és un fet inqüestionable» i que Castella, per raó d’Estat, ha bastit una colossal «reescriptura de la Història», d’abast mundial, en què «s’ho ha quedat tot: les gestes medievals, els intrèpids conquistadors, els revolucionaris comuneros, els bons evangelitzadors, els artistes, els místics, els il·luminats, els heretges, els inquisidors, la reialesa i els seus delegats plenipotenciaris... Tot és de Castella».

En conseqüència, no només Colom, Cervantes o l’autor del Lazarillo serien catalans o valencians, sinó també tota una llarga llista de personatges històrics castellans i fins i tot italians, flamencs i d’altres procedències, com ara Rodrigo Díaz de Vivar, «El Cid», Marco Polo, l’autor de La Celestina, Lorenzo Valla, Leonardo da Vinci, Amerigo Vespucci, Juan de la Cosa, Bartolomé de las Casas, Francisco Pizarro, Diego de Almagro, Hernán Cortés, Gonzalo Fernández de Oviedo, Bernal Díaz del Castillo, Juan del Encina, Alonso de Ercilla, Santa Teresa de Jesús, Garcilaso de la Vega, Lope de Vega, Pietro Martire d’Anghiera, Abraham Ortels, Niccolò Machiavelli, Erasme de Rotterdam –que seria fill del mateix Colom–, Miguel Servet o els pintors Hyeronimus van Aken, «El Bosch», i Doménikos Theotokópulos, «El Greco». Bilbeny ha estat un dels principals responsables d’aquestes atribucions, però també hi han participat activament altres autors com Pep Mayolas, Lluís Maria Mandado, Lluís Batlle, Enric Guillot i molts altres, tots ells amb un mateix element en comú, el de mantenir-se completament al marge del sistema de garanties científiques: sense haver cursat estudis històrics, menys encara sense haver-hi dedicat un doctorat o haver obtingut el títol de doctor, sense haver fet mai cap treball arqueològic o arxivístic –l’empirisme dels historiadors–, sense cap mena de reconeixement per part dels investigadors acadèmics i sense absolutament cap tipus de publicació en revistes o editorials especialitzades en què s’avalue la cientificitat dels textos presentats.

Això no vol dir, en absolut, que des de fora de les xarxes acadèmiques no es puguen fer bones aportacions historiogràfiques. Hi ha molts casos de llicenciats en Història o en altres ciències socials, professors de secundària, professionals liberals o simplement autodidactes, que dediquen part del seu temps a fer recerca i les seues contribucions són perfectament acceptades i benvingudes per la comunitat científica. Evidentment, perquè s’ajusten al mètode i les garanties de cientificitat que s’han anat elaborant en una ingent tasca col·lectiva que ha implicat desenes de milers d’investigadors durant moltes generacions. El problema es produeix, com en el cas dels membres de l’Institut Nova Història, quan es rebutja de pla tot el coneixement i consens científic acumulat i es fan propostes basades en fal·làcia rere fal·làcia, és a dir, en formes d’argumentació defectuoses i disposades a enganyar, combinades amb la coneguda pràctica –en àmbits investigadors– del cherry picking. De fet, aquesta praxi també rep el nom de «fal·làcia d’evidències incompletes o de supressió de proves», ja que consisteix simplement i planerament a agafar totes aquelles dades que reforcen una proposta concreta, alhora que s’obvien, ignoren i amaguen per complet tota la resta d’informacions que contradiuen la mateixa proposició, encara que siguen milers i estiguen avalades per centenars de treballs científics.

Mètode de fal·làcia d’evidències incompletes o de supressió de proves: cherry picking

Si algú mostra a tothora i en tots els llocs tres cireres blaves, per molt anecdòtiques que aquestes siguen, els qui només veuen el que eixa persona ensenya pensaran que, en efecte, les cireres són de color blau. De res valdrà que els que han dedicat vides senceres a recollir cireres de manera sistemàtica sàpiguen que són roges, si no mostren la infinitat de cireres que hi ha amb aquest color o si, malgrat la seua experiència i coneixement acumulat, se’ls menysté quan ho fan, tot al·legant la iconoclàstia, la novetat i la valentia dels primers a l’hora d’exposar una pretesa veritat incòmoda, que les cireres són blaves. No hi ha, però, cap veritat incòmoda: poden existir casos excepcionals de cireres blaves, per raons científicament explicables, però el fruit és de color roig. Aquesta tàctica de confusió i engany, la de plantejar hipòtesis que són verificades únicament amb dades i informacions que encaixen amb ella –o preteses dades i informacions, ja que a vegades ni tan sols aguanten una mínima crítica heurística professional–, mentre s’obvien totes les altres que les falsen amb facilitat, és emprada amb abundància pels membres de l’Institut Nova Història. En els capítols del present llibre trobareu uns quants casos relatius a Jaume I, la censura llibresca, el Quixot o el català Joan Colom -del qual desmentim per complet que fos en cap cas la mateixa persona que el navegant Cristòfor Colom-, però vegem-ne també ací alguns d’altres, ràpidament i fàcilment falsables per aquells qui tenim certa experiència de treball amb les fonts i estudis historiogràfics.

Ni una vol dir ni una

Posem, en primer lloc, el cas de l’«enigma de Marco Polo o Jacme Alaric», que Jordi Bilbeny construeix a través de dos articles relatius, respectivament, a «la destrucció i adulteració de les fonts documentals» i a «la restauració de la història». El plantejament inicial parteix dels següents supòsits:

«Un dels fets més importants a l’hora de tenir present la biografia d’En Marco Polo és que “el manuscrit original començat a Gènova no ha sobreviscut; i, dels textos, d’uns cent cinquanta manuscrits que queden s’ha dit que no n’hi ha dos que siguin iguals”. El fet, que en si no ha de ser cap alarma per sospitar re d’especial, té ara la seva transcendència capital si es pogués donar el cas que el Marco Polo de què parlen els manuscrits no fos exactament el Marco Polo real i darrere d’aquest nom s’hi amagués un altre personatge de carn i ossos. Així m’ho fan entreveure un seguit de dades, moltes de les quals les dóna En John Larner a la seva biografia sobre aquest gran viatger, intitulada "Marco Polo y el descubrimiento del mundo" [Paidós, 2001], car, segons ell, tota la seva vida és plena de controvèrsies i ja al segle XVIII es va escriure que “el llibre és un engany i que el seu autor és un mentider i que ni En Marco Polo ni els seus familiars no viatjaren mai a la Xina”».

Així mateix, Bilbeny indica que «En Larner conclou, tot i que no ho considera gaire important, que, de la lectura del text, se’n desprèn “la idea que l’autor fos una ficció, una mera funció del discurs”» i que «En Larner és categòric: “Podem concloure dient que el llibre no és l’obra d’un mercader venecià sobre el comerç d’orient”». En conseqüència, estirant d’aquest fil i d’altres preteses afirmacions fetes per historiadors com John Larner, arriba a unes conclusions demolidores: si «En Marco Polo no era un mercader venecià», «els escriptors famosos de la Venècia contemporània no l’esmenten», «tot el que fa referència a la seva família és contradictori i ha desaparegut del llibre qualsevol informació sobre la seva persona» i «el que ens en queden són còpies i més còpies plenes d’interpolacions, falsedats i contrasentits irreconciliables», llavors «sembla molt congruent deduir-ne que tot això s’esdevé perquè hi ha hagut un desdoblament intencionat de personatges», «hi havia un autor real que calia substituir per algú altre». I a l’hora de buscar un autor alternatiu l’opció ràpidament es decanta cap a un català, el mercader Jaume d’Alaric, qui apareix en el Llibre dels fets de Jaume I fent de negociador amb l’il-khan Abaqa de Pèrsia –el governador en aquesta zona del Gran Khan Khublai, qui romania ubicat a la Xina. Les raons fonamentals per a aquesta atribució són bàsicament dues: el fet que es diga que el manuscrit primigeni «es va escriure en un inexistent “francoitalià”», quan en realitat aniria ple d’un «nombre ingent de catalanades [...] que requeririen un estudi a part», i que, d’altra banda, «es dóna el cas que l’única ambaixada coneguda documentalment i històrica, a la mateixa època i en els mateixos anys [a la cort xinesa del Gran Khan], és la d’En Jaume Alarich»...

Com es poden dir tantes mentides i falsedats en tant poc d’espai? Mentides i falsedats, és clar, només detectables per part de les escasíssimes persones expertes en la biografia de Marco Polo o les poques que facen l’esforç d’acostar-se a les fonts d’autoritat que Bilbeny cita. En aquest sentit, ja és bona cosa fer referència a l’historiador anglès John Larner (1930-2008), professor de la Universitat de Glasgow durant diverses dècades, que va ser un dels majors especialistes en la cultura itàlica de la baixa edat mitjana i el Renaixement. De fet, el treball que n’empra, la traducció al castellà de Marco Polo and the Discovery of the World, va ser originalment publicat per la Yale University Press el 1999 i representava d’alguna manera la culminació de la seua dedicació a l’estudi de la figura del venecià, amb valuosos consells de dos col·legues acadèmics, els catedràtics d’Oxford George Holmes i John R. Woodhouse. El problema és el següent: res més lluny de la realitat que l’obra de Larner qüestione l’autoria i les dades biogràfiques conegudes sobre Marco Polo... Fa tot el contrari! Quan diu que hi ha «controversias que rodean su vida en Oriente» o que al segle XVIII s’al·legà que «el libro es un engaño y que su autor es un mentiroso y que ni Marco ni sus familiares viajaron nunca a China» és, justament, per tal de rebatre tals afirmacions, com fa de manera clara al llarg de tota la seua exposició: «como casi todos los estudiosos del tema creen, al igual que creo yo mismo, el libro fue compuesto en primer lugar en la prisión de Génova, fruto de la cooperación entre Marco y un compañero de celda [...] llamado Rustichello da Pisa».

Igualment, quan escriu que «la idea de que el autor fuese una ficción, una mera función del discurso, no era lo importante» o que «el libro no es la obra de un mercader veneciano acerca del comercio de Oriente» en absolut està discutint que Marco Polo fos el protagonista del viatge a la Xina i el seu relat posterior. Ben al contrari, la primera cita fa referència a l’explicació per la qual unes parts del llibre són molt detallades en descripcions (les del nord xinès) però d’altres són molt més vagues (les de la zona meridional): «Marco, su padre y su tío son hombres que vivieron en la corte del Gran Khan, trasladándose con éste entre sus cuarteles de invierno en la nueva población de Daidu, cercana a Pekín, y la capital de verano de Shangdu, en el norte. [...] Sólo conocían el sur de China a través de rumores». Així mateix, la segona cita simplement vol dir, en el seu context, que Larner no pensa que les motivacions de l’autor per fer la seua obra fossen de caràcter mercantil –com tampoc religiós–, sinó que «el libro de Marco Polo está escrito siguiendo la tradición de libros de maravillas». No és que les cireres siguen blaves, és que Bilbeny directament les pinta de blau, tot descontextualitzant i canviant per complet la significació d’afirmacions fetes per autors consagrats. L’engany al lector és, doncs, ben evident.

El mateix ocorre amb les diferències entre els manuscrits conservats, que, com indica Larner tot fent referència als estudis clàssics dels professors de la Universitat de Torí i de Cambridge Luigi Foscolo Benedetto i Arthur C. Moule, s’expliquen per l’existència de dos grans famílies textuals, que podrien respondre a la realització de dues versions per part de Polo: «una obra más personal» i una altra «pensada para el consumo general». Igualment, el fet que el text més antic estiga escrit en un gens inexistent francoitalià –un francés ple d’italianismes– no és estrany: «era lo normal en un escritor del norte de Italia», atès que el venecià no era considerada llavors una llengua literària i que al llarg del segle XIII hi hagué tota una tradició de prosa narrativa en aquell idioma híbrid. Per contra, l’estudi sobre el «nombre ingent de catalanades» que Bilbeny prometia fa una dècada ha quedat, evidentment, en orris... I és que no només tergiversa i menteix sobre el treball i les explicacions del professor John Larner, sinó que també ho fa amb les seues pròpies afirmacions, ja que en cap cas l’ambaixada de Jaume d’Alaric que el rei Jaume I explica en la seua crònica és l’única coneguda documentalment i històrica. Només cal llegir un altre clàssic de l’esmentat Moule, Christians in China before the year 1550 (The Macmillan Co., 1930), per comprovar tal falsedat, davant la presència contrastada en fonts orientals i occidentals de monjos i mercaders, moltes vegades amb funcions diplomàtiques, que anaven i venien durant tot el segle XIII i XIV, com ara Giovanni da Pian di Carpine, Giovanni da Montecorvino o Pietro de Lucalongo. De fet, cal dir que Jaume d’Alaric ni tan sols degué posar un peu mai a la Xina, atès que els dominis de l’il-khan Abaqa s’estenien per Pèrsia.

En definitiva, sota una aparença d’utilització d’informacions i interpretacions aportades per professionals de la història, Bilbeny es dedica a practicar l’engany sistemàtic, primer manipulant afirmacions realitzades en un sentit totalment oposat –amb l’esperança que ningú vaja a consultar l’explicació original– i després obviant i amagant els estudis que formen part del consens científic i que contradiuen les seues proposicions, que, per tant, com a científicament falsables en contrastar-les amb les dades conegudes, són completament falses. Marco Polo va existir, com mostren clarament centenars de dades procedents de fonts i arxius venecians i europeus de l’època, «disfrutó de una considerable fama en su tiempo» –com diu el mateix Larner– i va morir als 69 anys el diumenge 8 de gener de 1324, entre la posta de sol i la mitjanit, sent considerat un expert en la geografia de les terres orientals, pels seus viatges i l’ampla difusió del seu llibre. Fins i tot, com va deixar escrit el seu contemporani Jacopo d’Acqui, sembla que en el llit de mort els seus amics li van demanar que es retractés de les coses exagerades que havia relatat, davant la qual cosa va contestar que en realitat no havia contat ni la meitat del que veritablement havia vist. Fos certa o no aquesta darrera història –o una simple contarella de l’època–, indica que ningú llavors dubtava de l’autoria del llibre de Marco Polo, com així ho demostren també una infinitud de dades coetànies, recollides en els milers d’estudis fets sobre la seua figura.

Igual de febles són els arguments emprats per Jordi Bilbeny per tal de realitzar una de les seues darreres atribucions de catalanitat, la del gran humanista i historiador romà Lorenzo Valla. No obstant això, la seua tècnica del cherry picking pot enganyar novament tots aquells qui no coneguen cap dada sobre la vida i època del personatge, ni tots els treballs historiogràfics que s’han fet sobre ell, és a dir, que certament el plantejament inicial podria entabanar la immensa majoria de la població. En concret, en aquest cas les cireres blaves són fonamentalment dues: el fet que el seu nom en llatí es presentés també com a «Laurentius de Valle» i «Laurentius Vallensis», que presumptament es podria traduir al català com «Desvalls», i el fet que, a banda que Lorenzo Valla era secretari reial d’Alfons el Magnànim en la seua cort de Nàpols, també hi havia un membre de la família catalana Desvalls servint el monarca i tots tres havien estat presos a la batalla naval de Ponça –o Gaeta– el 1435. A partir d’ací Bilbeny confessa que «amb algunes curiositats més basteixo la hipòtesi que Lorenzo Valla és En Llorenç Desvalls» i que, per tant:

«Si En Leonardo, si En Colom, si N’Americo Vespucci, si Pietro Martire d’Anghiera, no són els qui diuen que són, doncs potser el paper dels catalans va ser molt més important del que fins ara havíem sospitat i aleshores, potser, també podríem connectar el Renaixement d’Itàlia amb el Renaixement català a Itàlia, o sigui que el Renaixement en el fons seria alguna cosa impulsada també –o una part d’aquest Renaixement seria impulsada– pels catalans a Itàlia i això és el que s’ha esborrat de la Història i de mica en mica ho podem anar recuperant».

La bona veritat és que l’única «curiositat» remarcable és que, en efecte, Alfons el Magnànim, Lorenzo Valla i un cavaller català anomenat Desvalls van coincidir a Ponça. I prou. Però, per començar, «Valla», «Vallensis» o «De Valle» no són el mateix que «Desvalls», ja que en català equivaldrien a «Desvall», en singular, com també ho indicava el seu primer gran biògraf, l’erudit positivista Girolamo Mancini (1832-1924): «Lorenzo viene pure denominato “De Valle”, Vallensis”, ed anche “Vallati”, stroppiature latine del cognome “Valla” secondo l’uso comunemente invalso nel secolo XV». Però no només això, sinó que aquells qui estem familiaritzats amb els documents medievals de l’antiga Corona d’Aragó sabem que ací el cognom català «Desvalls» es traduïa al llatí com «De Vallibus», molt lluny de les formes emprades per Lorenzo Valla. Així ho recordava un arxiver reial de començaments del segle XVIII, el cardoní Manuel Marià Ribera, i així es pot comprovar en les nombroses publicacions actuals amb documents de l’època. D’altra banda, en els recents i exhaustius repassos que s’han fet de l’entorn d’Alfons el Magnànim a Nàpols únicament hi ha dos Desvalls documentats i tots dos són Francí Desvalls, pare –qui va ser pres a Ponça– i fill. Ni rastre, per contra, de cap «Llorenç Desvalls» en l’abundantíssima documentació d’arxiu i cronística de l’època, ni tan sols en altres ambients de terres itàliques o catalanes.

La qüestió, a més a més, és que la historiografia no té cap necessitat de falsar els arguments de Bilbeny sobre Lorenzo Valla, ja que la trajectòria vital d’aquest personatge és molt ben coneguda des de la seua pròpia època, mitjançant declaracions i apunts realitzats per ell mateix, amb edicions i investigacions fetes al llarg de les centúries posteriors per erudits italians, francesos, germànics o neerlandesos, i amb una minuciosa biografia publicada ja a finals del segle XIX per l’esmentat Mancini, Vita di Lorenzo Valla (G. C. Sansoni, 1891), disponible en línia per a tot aquell qui la vulga consultar. La quantitat de dades conegudes i contrastades sobre l’humanista, procedents d’una enorme varietat de fonts, és aclaparadora: son pare era un advocat de Piacenza traslladat a Roma, on va nàixer Lorenzo; sa mare va quedar vídua relativament jove i la majoria dels seus germans van morir abans que ell; de jove va estudiar a Florència, on va rebre classes de diversos professors, com ara el sicilià Giovanni Aurispa i el toscà Rinuccio di Castiglione; compartia amistat i correspondència amb altres humanistes com Ambrose Traversari, Antonio Beccadelli o Guarino Veronese; va esdevenir professor de retòrica a la Universitat de Pavia el 1431, etc. És així com ho recull l’Stanford Encyclopedia of Philosophy, amb una extensíssima compilació de fonts primàries i bibliogràfiques, i com ho accepta i valida tota la historiografia internacional, davant l’allau de dades arxivístiques i textuals que així ho certifiquen.

Fins i tot els seus dos epitafis coneguts en pedra ho confirmen, el del segle XV, que deia «Laurens Valla iacet, Romanae gloria linguae», i el que se li féu més tard, ja el 1825, en traslladar les seues restes a l’arxibasílica de Sant Joan de Laterà, la catedral de Roma: «Laurentio, Lucae f[ilio], Vallae, ortu rom[ano], Placentia oriundo», és a dir, «Lorenzo Valla, fill de Luca, nascut a Roma, oriünd de Piacenza». Novament, dos cireres blaves, o pintades de blau, no fan d’eixe color la infinita quantitat de fruits dels cirerers.

No debades, els qui ens hi dediquem professionalment sabem que el nombre de dades generades per les institucions i personatges notables d’aquella època i conservades als arxius de tota mena –especialment a partir del segle XIV i precisament amb molta major abundància en els arxius de la Corona d’Aragó i de terres itàliques– és ingent. Qualsevol medievalista o modernista, per exemple, sap que és materialment impossible, sense haver esborrat del mapa l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu del Regne de València i l’Arxiu Municipal de València, que siga veritat la pretesa censura majúscula que denuncia l’arenyenc Pep Mayolas, des de l’Institut Nova Història, en València, capital de les Espanyes i seu dels Reis Catòlics, és a dir, que la ciutat del Túria, contràriament a les quatre úniques visites documentades el 1479, 1481, 1488 i 1507, «seria, d’ençà fins i tot de les noces d’Isabel i Ferran el 1469, la seu residencial preferent dels Reis Catòlics i de la seva descendència».

Segons Mayolas, «la història oficial no s’ajusta a la veritat, quan se’ns vol fer creure en una cort itinerant de manera preferent per un regne pobre, inhòspit [el de Castella], on la monarquia s’abstenia de convocar el parlament i ni tan sols hi havia una capital visible o identificable». En definitiva, «s’ha volgut ocultar el vincle estretíssim, domiciliari, d’Isabel i Ferran i els seus fills amb València, circumstància que picava frontalment contra la idea de la primacia de Castella sobre la resta de reialmes hispànics» i açò s’hauria fet «quan la censura del segle XVI s’abocà de ple a la substitució de documents». Suposem que Mayolas no deu haver consultat mai un arxiu per ser tan agosarat de realitzar tal afirmació, ja que d’haver-ho fet coneixeria l’enorme quantitat de documentació seriada de l’època que s’hi conserva, en seccions diferents –judicials, administratives, parlamentàries, fiscals, etc.– i que, sense cap intenció prèvia ni volguda, es complementen clarament per mostrar-nos traços de realitat històrica des de perspectives ben diferents. De cada visita dels Reis Catòlics a València, per exemple, hi ha milers de documents diversos que en parlen als tres arxius esmentats, indicant el domicili en aquell moment dels monarques, les seues activitats, les atencions que les institucions els prestaven o els actes que presidien. Al fons de Mestre Racional de l’Arxiu del Regne de València, posem per cas, es registren de manera sistemàtica, entre un munt d’entrades més, les despeses realitzades per tal de fer millores en el Palau del Real de la ciutat, que justament coincideixen amb les visites dels monarques i així ho esmenten expressament, com va succeir, per exemple, el 1488: «per la vinguda del senyor rey e senyora reyna, e lo senyor príncep e senyora infanta». Això, alhora, coincideix amb centenars de dades documentals conservades en desenes d’arxius més, de caràcter reial, nobiliari, eclesiàstic o municipal.

Fent passar bous per bèsties grosses

No en va, fa ja vora mig segle que el catedràtic d’Història Moderna Antonio Rumeu va publicar l’Itinerario de los Reyes Católicos (1474-1516) (Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1974), bo i continuant el tradicional costum historiogràfic de resseguir les passes de la itinerància dels monarques medievals dia a dia, mitjançant el contrast verificable de documents originals o registrats en una multitud de llocs diferents. És un llibre que, evidentment, Mayolas no cita, sinó que l’amaga per complet, com si no existís, com si no fos un exercici sistemàtic, contrastable i científic que mostra incontestablement els moviments i els llocs de residència de la cort de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella. Com també amaguen, el valencià Àlex Sendra i una altra vegada Jordi Bilbeny, la ingent producció bibliogràfica i historiogràfica que hi ha sobre el Tirant lo Blanc i la seua autoria a l’hora d’afirmar que: «A la segona meitat del segle XIX en van aparèixer dos llibres, un de l’edició de València, del 1490, i un altre de la de Barcelona, del 1497; si no s’haguessin trobat aquests dos exemplars, avui el "Tirante el Blanco" s’ensenyaria a les escoles i a les universitats com un llibre de cavalleries castellà», atès que el 1511 s’havia publicat en llengua castellana a Valladolid com una obra anònima, sense indicar l’autoria de Joanot Martorell ni fer «constar a cap lloc que és una traducció d’una altra llengua».

Novament hi ha cireres blaves que mostrar: és ben cert que el Tirant es va publicar a València i Barcelona el 1490 i 1497 i no es va tornar a editar en la seua llengua original fins al 1905, així com que el 1511 va aparèixer a Valladolid traduït al castellà sense assignar-li l’autoria original de Joanot Martorell, com si fos anònim, i que les traduccions europees que es van fer posteriorment a l’italià i al francés, al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII, deien de manera genèrica, sense parlar de Martorell, que l’anònim autor seria un «espagnol». Però d’ací a dir que es pensava que l’obra era castellana, o que es feia passar per castellana, hi ha un enorme camí que passa per l’engany i la mentida característics del cherry picking, perquè això mai no va passar. En primer lloc, les mateixes versions europees ja tenien clar que aquell autor "espanyol" hauria de ser de València, per la referència interna a la ciutat que hi ha a l’obra: «on peut seulement soupçonner qu’il étoit de Valence, à cause de la digression dans laquelle il fait l’éloge de cette ville». Per què els malvats censors castellans no van substituir, doncs, València per Palència o per Màlaga en la seua presumpta tasca de substitució llibresca? D’altra banda, a hores d’ara no és que només es conega un exemplar de l’edició valenciana de 1490 i un altre de la barcelonesa de 1497, sinó que hi ha fins a quatre i tres respectivament, conservats a la Biblioteca de Catalunya (tres), la Hispanic Society of America (dos), la Universitat de València i la British Library. Certament, no van tenir gaire èxit aquells censors eliminant còpies...

Però no només això, sinó que, paral·lelament a les edicions europees que simplement suposaven un autor valencià per aquella referència textual interna, a casa nostra els erudits tenien claríssima l’autoria valenciana de Joanot Martorell, «en lemosín», com va deixar escrit el bibliògraf valencià del segle XVIII Vicent Ximeno, en el seu catàleg d’Escritores del Reyno de Valencia (Josep Esteve Dolz, 1747), tot fent referència a les indicacions que havia fet anteriorment el gramàtic i historiador català Antoni de Bastero:

«Pedro Juan Martorell, cavallero, natural de Valencia, a quien D. Antonio Bastero, cavallero barcelonés, en su "Crusca provenzale", impressa en Roma año 1724, llama “Una de las mas esclarecidas luzes de nuestra lengua”. Escrivió en lemosín un libro de cavallerías, en el qual descubrió el discretíssimo Miguel de Cervantes Saavedra “un tesoro de contento y una mina de passatiempo” [...] Tirant lo Blanch: Dícese que se estampó en Valencia año 1480 [sic]. Holgáramos de ver un exemplar que D. Antonio Bastero vio en Roma, en la Libreria de la Sapiencia».

Uns genis de la persecució llibresca i de la censura, aquests castellans! Finalment, una vegada que els historiadors moderns han començat a investigar la vida de Martorell i la seua família, de seguida han trobat centenars de dades contrastables que han donat cos a obres tan completes com la de l’arxiver castellà Jesús Villalmanzo, Joanot Martorell. Biografía ilustrada y diplomatario (Ajuntament de València, 1995), que conté un extens apèndix de vora mil documents procedents de fins a una quinzena d’arxius i biblioteques diferents: l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu del Regne de València, l’Archivo Histórico Nacional, la Biblioteca Nacional de España, l’Arxiu de la Catedral de València, l’Arxiu Municipal de València, l’Arxiu de Protocols del Patriarca de València, l’Arxiu de la Catedral de Lleida, l’Arxiu Municipal de Gandia, l’Arxiu Municipal de Cullera, l’Arxiu Municipal d’Alzira, l’Arxiu Municipal d’Alcoi, l’Arxiu Parroquial de Sant Esteve de València, la Lambeth Library de Londres i l’Ashmolean Library d’Oxford. No debades, l’obra de Villalmanzo, nascut a Burgos, va seguir el mètode de tot bon historiador: fer recerca entre desenes de milers de documents fefaents conservats en sèries arxivístiques i fer-la, a més a més, sobre la base d’altres centenars d’estudis i documents publicats anteriorment, com el que explicava que el germà de Joanot Martorell havia tractat de recuperar a la seua mort un manuscrit de 648 pàgines, que tenia Martí Joan de Galba, o que en l’inventari fet un mes després de la mort d’aquest mateix Galba, el 1490, hi havia «hun libre cubert de pregamí appellat “Lo Tiran”».

És així com els investigadors que formem part de la comunitat científica, sobretot universitaris i acadèmics –perquè és la nostra professió– però també de no professionals, tractem de fer de la Història una ciència que siga capaç de descriure i explicar les societats pretèrites amb fiabilitat. Mirem de treballar amb tot el conjunt de dades conegut sobre una qüestió concreta, bo i aportant-ne de noves amb les nostres recerques i donant explicacions lògiques i raonades a totes aquestes informacions, en funció dels coneixements que tenim entorn d’eixa determinada qüestió i d’eixa determinada època, sense deixar-nos-en cap, ja que si hi ha dades i informacions que no encaixen en les nostres explicacions, ho diem explícitament, alhora que fem hipòtesis de treball que puguen esclarir les contradiccions, a l’espera d’obtenir noves dades que les ratifiquen o refuten. En el gran conjunt de cireres que ens indiquen que el seu color és roig, és a dir, en el gran conjunt de dades que fan coherent una descripció i interpretació historiogràfica, sempre hi trobem algunes de blaves, algunes dades discordants, que, en qualsevol cas, ens inciten a continuar trobant noves cireres i a tractar d’explicar les presumptes rareses, però sempre mostrant la cistella ben plena i observant absolutament tots els fruits que hi ha dins d’ella.

El que fan els membres de l’Institut Nova Història és exactament el contrari: amagar, obviar i eliminar les milers de cireres roges, de dades contrastades que no els interessen, i bastir suposicions confusionistes amb quatre fal·làcies, amb quatre cireres blaves, o ni tan sols això, ja que normalment són ells mateixos els que les pinten de blau, quan en realitat no tenen aquest color. Una tècnica, en definitiva, deshonesta en tots els sentits i completament preparada per a l’engany.

Una qüestió de salut pública

El divendres 18 d’octubre de 2013, al Teatre de Sant Medir de Barcelona, l’honorable vicepresidenta del Parlament de Catalunya Anna Simó va lliurar els XIX Premis Nacionals Lluís Companys, organitzats pel Casal d’Esquerra Republicana de Catalunya del districte Sants-Montjuïc de la capital catalana, a un seguit de personalitats i entitats: la presidenta d’Òmnium Cultural Muriel Casals, la presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya Carme Forcadell, el catedràtic d’Economia Aplicada Germà Bel, la societat cooperativa La Fageda, la federació de lògies maçòniques Gran Orient de Catalunya i l’Institut Nova Història. En concret, els premis volien ser «un reconeixement a aquelles persones, associacions, col·lectius i entitats que s’hagin distingit al llarg de la seva trajectòria en defensa d’una societat més justa, més democràtica i més lliure, i en defensa de la llengua i la nació catalanes» i, particularment, a l’Institut Nova Història «per la seva tasca de recerca, estudis i divulgació de la història de Catalunya, amb un caràcter iconoclasta i innovador, [per] explotar al màxim les possibilitats d’interacció, participació i internacionalització de les investigacions, i pel seu compromís amb el coneixement de la història de Catalunya».

Podria ser un cas excepcional d’una organització política puntual que, sense elements suficients de valoració, hagués decidit reconèixer públicament la tasca d’un grup de persones sense cap mena de formació historiogràfica i amb un menyspreu total per la comunitat acadèmica, les editorials universitàries i les revistes científiques, en pensar, de bona fe, que en realitat estan treballant per la llibertat, la justícia i els drets dels catalans. El veritable drama social del cas –i per això fem aquest llibre– és que una part molt important dels mitjans de comunicació i les entitats polítiques amb sensibilitat catalana o catalanista es fan ressò dels plantejaments dels membres de l’Institut Nova Història, els legitimen i els tracten amb normalitat, com si fossen investigadors seriosos als quals paga la pena escoltar i secundar. Una cerca a Internet, Youtube o les xarxes socials, així com per les hemeroteques, mostren la llarga llista de personatges, organitzacions i fins i tot institucions públiques que els han donat suport: Josep-Lluís Carod Rovira, Salvador Cardús, Josep Rull, Patricia Gabancho, Antonio Baños, Hèctor López Bofill, els Ajuntaments d’Arenys de Mar i Montblanc, la Diputació de Girona, diversos Consells Comarcals, nombrosos col·lectius de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Vilaweb, El Punt Avui, La Vanguardia, TV3, BTV, 8TV, televisions i ràdios locals, associacions culturals i per la llengua i un llarguíssim etcètera.

Una plèiade de persones i institucions de rellevància els donen crèdit, els proveeixen de fons i els impulsen com si, tot plegat, estiguessen fent un favor al país i treballant per la causa catalana. Però és ben al contrari, perquè no fan una altra cosa que pseudociència fal·laç i mentidera que no serveix per res més que embolicar la troca i degradar la racionalitat argumentada que hauria de guiar qualsevol societat que es vulga moderna, de progrés i amb una autoestima col·lectiva ben fonamentada. Si els que ens hi dediquem de manera professional hem deixat que el problema campés lliurement durant tants anys i es fes tan gran, ha estat bàsicament per dues raons. La primera és que els seus plantejaments, als que tenim formació historiogràfica, cert ofici i àmplia experiència de treball bibliogràfic i arxivístic, una vegada llegits i atesos amb cert deteniment, ens semblen tan bestials, esbojarrats i fora de lloc que mai no pensàvem que arribarien a obtenir el reconeixement i la certa legitimitat social que molts ciutadans els han atorgat. El segon motiu és que, precisament perquè ens hi dediquem de manera professional, ens resulta una tasca penosa i improductiva haver de dedicar una part del nostre temps de recerca –sempre ajustat per l’habitual dedicació paral·lela a la docència– a tractar de refutar les terribles mancances i pràctiques d’engany d’aquestes persones, més encara quan es neguen a admetre cap debat en termes científicament verificables, ja que neguen la major en rebutjar tots els consensos acadèmics i erudits assolits fins al moment.

No obstant això, alguns hem decidit dedicar una part dels nostres esforços a intentar desfer d’una vegada per totes els peus de fang d’aquest monstre engalipador que, sota la falsa aparença de veritat que proporciona la tècnica acientífica del cherry picking, està distorsionant el sentit històric comú d’una part de la ciutadania catalana i valenciana. En aquest sentit, com exposava recentment el catedràtic d’Història Medieval Josep Maria Salrach en l’epíleg de l’obra col·lectiva Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió (segles IX-XIV) (Enciclopèdia Catalana, 2017), els historiadors sabem que «el passat no determina el futur, ni el justifica, ni el legitima», però sí que «ajuda, i ja és molt, a explicar el present i encara potser permet entendre millor els projectes de futur». Ens entenem i perfilem a nosaltres mateixos, individualment i col·lectivament, en funció del que hem fet i hem estat en el passat. És per això que és tan important que el coneixement històric de la societat de la qual formem part siga com més ajustat a la realitat millor, ja que els projectes i les accions col·lectives basades sobre enganys i males praxis solen acabar malament, com la mateix història mostra.

Igual que cap societat moderna que tracte de procurar el bé públic confiaria el seu sistema sanitari a les pràctiques dels curanderos, basaria l’elecció dels seus representants polítics en designis astrològics o impulsaria la investigació dels delictes per resoldre mitjançant la quiromància o la parapsicologia, tampoc hauria de cimentar el seu coneixement històric en formulacions pseudocientífiques sense cap fonament verificable. De fet, que la Història pròpia s’ajuste als paràmetres del pensament racionalista és també una qüestió de salut pública per a cada societat, ja que no debades la ciència moderna rau a la base dels avanços culturals i humans de les nostres col·lectivitats. L’assoliment d’aquest objectiu és una responsabilitat conjunta, en què evidentment els historiadors hem d’encapçalar la iniciativa de vetllar per la conservació, creació i difusió dels plantejaments que s’ajusten a les interpretacions diverses de la realitat històrica, però només la col·laboració global de la ciutadania, els mitjans de comunicació i les entitats i organitzacions de tot tipus pot garantir l’èxit final.

Cal recordar, en relació amb això, que la historiografia, com tota ciència social, és un camp abonat a la discrepància, però aquesta és positiva i útil sempre que es desenvolupe en termes científicament contrastables. Quan, per contra, imperen la mentida, l’engany, l’antirracionalisme i l’acientifisme més absoluts, esdevé una perillosíssima eina de descomposició cultural i degradació social. Afortunadament, però, encara som majoria els qui, com cantava el poeta, aspirem a continuar construint una societat «noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç», i per això treballem tractant de fer avançar el coneixement científic en tots els àmbits possibles.

Font: http://www.ventdcabylia.com/2019/08...

Nota: los comentarios podrán ser eliminados según nuestros criterios de moderación.