Administración Enlaces Contacto Sobre Tortuga

Les bombes de dispersió prohibides

Lunes.2 de junio de 2008 298 visitas - 1 comentario(s)
Més de cent països aproven la prohibició de les bombes de dispersió #TITRE

Centre Delàs

Éxit dels moviments socials i les ONG en la campanya per la prohibició de la fabricació de bombes de dispersió. Dos membres del Centre Delàs de Justícia i Pau (Jordi Calvo i Alejandro Pozo) van participar a Dublín en les activitats de lobby al govern espanyol.

Més de cent països aproven la prohibició de les bombes de dispersió

Jordi Calvo

Dos membres del Centre Delàs de Justícia i Pau van participar a Dublín en les activitats de lobby al govern espanyol.

Més de 100 Governs han donat a Dublín un pas històric aprovant el text d’un Tractat Internacional de prohibició de les bombes de dispersió. El document, aprovat per consens, prohibeix aquest tipus d’armament de forma categòrica i fa il•legal, a partir de la seva entrada en vigor, la fabricació, ús, possessió o venda de bombes de dispersió, per ser armes que causen danys inacceptables a la població civil.

Totes les bombes de dispersió que es van usar de Laos a Líban, passant per Cambotja, l’Iraq i Kosovo, seran prohibides. El Tractat s’obrirà a la signatura dels Estats el pròxim mes de desembre a Oslo, i només serà necessari que 30 Estats ho ratifiquin perquè entri en vigor. A pesar de les reticències d’alguns països, no s’han inclòs períodes de transició que permetrien seguir utilitzant aquestes armes durant un cert temps. Tampoc existeix la possibilitat que algun país expressi reserves sobre algunes de les disposicions del Tractat, ja que aquest ho prohibeix de manera expressa.

El Tractat estableix mesures i terminis de destrucció d’arsenals: ha de ser com més aviat millor, i mai després de vuit anys després de la seva ratificació. Qualsevol possible retard ha de ser justificat amb informació exhaustiva davant Nacions Unides. El seu Secretari General serà el dipositari del Tractat. L’apartat d’assistència a les víctimes -un dels punts menys forts del Tractat d’Ottawa, que va prohibir les mines antipersonal- és en aquesta ocasió reforçat. S’estableix l’obligació de proporcionar assistència mèdica, rehabilitació i suport psicològic, i de tenir en compte les consideracions de sexe i edat. Cada Estat part ha de desenvolupar per a això un pla nacional, calendaris i pressupost, així com recaptar si és necessari ajuda internacional.

Els Estats part contreuen obligacions clares en matèria de cooperació i assistència internacional cap a les víctimes i els països afectats. Aquesta ajuda pot ser bilateral o estar canalitzada a través del sistema de l’ONU, i organitzacions nacionals, regionals i internacionals.

Potser un dels apartats més ambiciosos és el què es refereix a mesures de transparència. Cada Estat membre ha de lliurar, en un termini màxim de 180 dies des de la ratificació del Tractat, un informe de situació al Secretari General de l’ONU. En ell ha de detallar el nombre de bombes de dispersió que posseeix i les seves característiques tècniques; els programes de reconversió o desmantellament de les seves instal•lacions i fàbriques; els progressos realitzats en la destrucció, etc. Aquest informe ha de ser actualitzat anualment.

Un dels aspectes més controvertits fins al final de les negociacions va ser la interoperatibilitat, és a dir, les accions militars conjuntes entre Estats membres del Tractat i els quals no ho són (un tema sensible especialment pel que fa als EUA i les seves aliances militars). En aquest assumpte no va ser possible assolir tots els avanços desitjats a causa de la forta pressió rebuda per part d’aquest país que ni tan sols estava present en aquesta Conferència, ni en cap de les de tot el procés.

La societat civil, que estava present a Dublín amb més de 200 organitzacions de tot el món, ha valorat aquest text i la pròpia Conferència com un moment històric per acabar amb el sofriment que durant més de 40 anys ha causat aquest tipus d’armes. Al Tractat s’han sumat finalment grans països productors com el Regne Unit, Alemanya o França, entre altres europeus, a més de més de 100 països d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. L’ampli suport rebut fa que signifiqui no només la prohibició, sinó l’estigmatització d’aquest tipus d’armament, el que condicionarà també el comportament d’aquells que no ho signin. Espanya també ha assegurat que li donarà suport. Quan això ocorri, les dues bombes que es fabriquen a Espanya (la BME-330 d’Expal, i la MAT-120 d’Instalaza) quedaran prohibides, i l’exèrcit haurà de desfer-se dels seus arsenals.

Després de Dublín, la societat civil continuarà treballant per a assegurar que el Tractat s’aplica de forma rigorosa i exigent. El Centre Delàs de Justícia i Pau, amb el seu treball en la CMC Barcelona i amb el recolzament a l’Estat espanyol de Greenpeace, seguirà dedicant esforços per aconseguir aquest objectiu. El Procés d’Oslo ha demostrat una vegada més que una pressió conjunta i concertada per part de la societat civil pot moure voluntats i assolir avanços polítics importants.

Nota: los comentarios podrán ser eliminados según nuestros criterios de moderación.