Administración Enlaces Contacto Sobre Tortuga

La Universitat d’Alacant presenta el fondo histórico de la Objeción de Conciencia y la Insumisión del País Valencià

Lunes.26 de noviembre de 2018 308 visitas - 1 comentario(s)
En el acto anual que el Arxiu de la Democràcia organiza en agradecimiento a todos su donantes. #TITRE

Grup Antimilitarista Tortuga

El pasado jueves 22 de noviembre, se celebró en la sede de la Universidad de Alicante en la calle San Fernando, el acto de agradecimiento a los nuevos donantes del Archivo de la democracia. Uno de los nuevos fondos que engrosan dicho archivo es el donado por personas y grupos participantes de las campañas de Objeción y Conciencia e Insumisión del País Valencià, que incluye un importante conjunto de documentación aportada por el Grup Antimilitarista Tortuga, que corresponde a dichas campañas en la provincia de Alacant.

Por la tarde llegaron nuestros compañeros, históricos insumisos y algún miembro del Moc Valencia para visitar las instalaciones del archivo en la Universidad.

Por la noche, en la sede de la universidad en la ciudad de Alacant, se celebró el acto público, que consistió en un resumen de la memoria de las actividades realizadas durante el curso, y un reconocimiento de aquellas personas y colectivos que lo han hecho posible gracias a la aportación de su documentación histórica. Estuvo a cargo de José María Perea.

Tras el discurso del rector, Manual Palomar, se les entregó a todos los referidos un prisma de metacrilato en reconocimiento de las aportaciones al archivo.

Acto seguido y para finalizar la ceremonia, Pascual Pastor, miembro histórico del Moviment d’Objecció de Consciència del País Valencià pronunció el discurso que sigue.

ARXIU DE LA DEMOCRÀCIA. MOC del País Valencià
Universitat d’Alacant. 22 de novembre 2018

Sr. Rector Magnífic, Sr. Vicerector de Cultura, Esport i Llengües, Sr. Coordinador
de l’Arxiu de la Democràcia, companyes, amics, senyores i senyors
Permeten-me expressar-los l’agraïment dels objectors de consciència i
insubmisos del País Valencià per l’interès de l’Arxiu de la Democràcia de la
Universitat d’Alacant a integrar el fons documental que des de 1965 fins el
2002, per ara, dona fe de les lluites del nostre col·lectiu, al que des de l’inici
s’hi integrà l’activisme de moltes dones, dels nombrosos judicis militars i civils,
dels empresonaments als penals del franquisme. Comunicats de fulls de calco,
pamflets, cartells, actes judicials, sentències, denúncies, impresos de
vietnamita i ciclostil, textos manuscrits, revistes, dossiers de premsa, fotos,
postals, adhesius... Papers engroguits pel temps que volen mantindre oberta
llur memòria! Són testimoni de la repressió i de la difamació a la que fórem
sotmesos pel govern, titllats d’insolidaris, inclús de formar part de l’entorn
d’ETA, que sentirem l’amenaça de ’mort civil’ en forma d’inhabilitació
professional per a la docència, la salut o serveis socials en l’administració
pública.

De l’entrega del nostre arxiu no esperem res més que aquesta memòria
esdevinga una eina útil, contagiosa i fèrtil, més enllà de l’estudi acadèmic. Que
la documentació d’aquesta etapa de la història de l’acció no violenta servesca
per a construir un relat rigorós i sincer del que ha passat. Que qui vullga ho
puga conèixer, abans que el verí del revisionisme neofranquista ho embrute o
ho negue.

Però, per damunt de tot, volem que aquest llegat servesca per a mostrar el
valor de l’acció no violenta i de la desobediència civil per raó de consciència. I
que davant els dilemes actuals esperone les lluites del present. Al cap i a la fi,
aquesta no és sinó la crònica del curt tram que junts hem recorregut en el camí
que esperem arribe al desmantellament dels exèrcits, instruments de violència i
de dominació, com senyal d’un pas avant d’una societat més humanitzada.
Per que aquest arxiu de la memòria no mira al passat sinó al futur. I el
que veiem en molts llocs són víctimes de la violència, les cendres de la
destrucció que escampa la guerra. I davant d’això cal cridar Ja n’hi ha prou!
Mai més! La raó de ser de la memòria és mobilitzar-nos per a atrevir-se a
escriure la història des d’una altra perspectiva, per que el recurs a la violència
sempre ha fracassat.

Cada minut el món destina vora 2.800.000 d’Euros a despeses militars i
moren 15 infants de malalties curables. La rentable indústria de la cursa
d’armament està bloquejant l’eixida del subdesenvolupament de molts països
pobres. I està endeutant-los greument a tots.

En l’actualitat els conflictes al mon s’afronten en guerres acotades fora
dels països rics, on no els esguite la metralla. Però, és menys guerra perquè
Europa no és el camp de batalla? És menys mortífera perquè els fronts estan
dispersos? Durant el període que va des de 1948 fins avui, historiat com unaetapa de pau, ha hagut més víctimes civils, més refugiats i més superfície
devastada que en un guerra mundial.

Resulta escandalós que en aquest tauler les víctimes, com els siris o els
iemenís, no compten. Ho han perdut tot. Però les nacions poderoses donen per
fet que les víctimes civils no tenen res a dir. El soroll mediàtic no escolta les
víctimes. Síria ja no és dels siris. On és la veu dels 5.000.000 de refugiats? On
s’escolta la dels activistes sirians? Cal dir que malgrat el govern genocida
d’Assad, en mig la repressió i les bombes a Síria s’ha format un moviment
d’acció no-violenta que no encapçalen telediaris, però que estan donant al món
una llissó de determinació i de resiliència.

I més escandalós encara, que a les víctimes de la fam, de la persecució i de la
guerra Europa els talla el pas. Damunt, per a vergonya de la ciutadania, l’acció
no violenta dels voluntaris dedicats a salvar la vida dels nàufrags (Proemai) són
denunciats judicialment com traficants de persones!

Cal dir-ho una vegada més: El recurs a les armes és sempre el fracàs de
la intel·ligència. Cap victòria militar val el preu que costa. Quina guerra pot
justificar la mort d’innocents? Quina victòria pot curar que mataren el teu fill?
Els que parlen de cirurgia bèl·lica són els que als morts civils els nomenen
efectes col·laterals.

Cap victòria resol d’arrel cap conflicte. Cap ombra esborra cap ombra. L’ús de la
violència no troba mai un final definitiu. Acabada la guerra no més hi resta el
repartiment entre els guanyadors del botí de la victòria. Tanmateix, les causes
dels conflictes persisteixen, d’amagat, però persisteixen durant varies
generacions. I en el moment més imprevist la tensió rebota de la boca tapada,
reclamant el deute pendent i, normalment, amb interessos! I no pot ser d’altra
manera per que la victòria bèl·lica només denota la força de les armes i mai la
superioritat de la justícia.

Darrere l’exaltació d’herois i les medalles només hi ha la cerimònia del
blanqueig de la tragèdia. Quants herois de guerra vaguen oblidats de tots,
exclosos, després del naufragi?

Necessitem un nivell de civilització més elevat! Resulta paradoxal viure a
l’època que disposa de les respostes científiques i tecnològiques per a
escometre els greus problemes de la humanitat. Però els amos dels recursos
ens han furtat el guió humanitzador de la història i no pensen més que en fer
caixa.

Què estem fent?. És que tot això està massa lluny d’ací? Cóm de prop
han d’estar les bombes per sentir-nos concernits? Com a sers humans sentim
vergonya de balafiar tanta riquesa al món, inútilment. Vergonya de desaprofitar
tants coneixements i avançada tecnologia, desviant els recursos del lloc d’on
més fan falta, a detindre la tragèdia humana. Vergonya de que aquesta guerra
a trossos siga observada des dels poderosos amb tanta indolència hipòcrita i
calculat interès.

La memòria que duguem ací és la denúncia del prejudici segons el qual la
violència de la guerra pot ser un mètode per construir la pau i de que els
exèrcits són el seu instrument. Res més fals. La brutalitat mortífera, l’espant i
el terror no poden estar mai per damunt de la raó, de la capacitat de laintel·ligència per a desvetlar el que és just, vertader, millor i definitiu a llarg
termini.

Això demana un aprofundiment democràtic de les institucions, de la societat,
però també de la gestió del coneixement, de l’administració de la justícia, dels
mitjans de comunicació, de l’educació ciutadana i de la participació social.
No viurem una Europa dels ciutadans fins que a les escoles de tot el
continent no es normalitze l’estudi d’un relat transnacional compartit de la
història d’Europa. Encara hui cada país canta les seues glòries militars que no
són sinó les derrotes dels veïns! I aquesta cultura segueix contaminant
l’educació en tots els països.

La desobediència civil per raons de consciència i la no-violència activa són
el llenguatge amb el que hem d’escriure la prevenció i la superació dels
conflictes. Ara que tornem a sentir tambors de guerra freda. Ara que tornen a
alçar-se murs de la vergonya. Ara que la inimaginable concentració de poder
financer en uns pocs decideix les regles del joc social en un món globalitzat,
esprement dividends de la indústria de la guerra i la cursa d’armaments. Ara
que l’economia segresta la sobirania dels ciutadans, deixant un rastre
d’escandaloses escletxes de desigualtat per allà on passen. Ara que veiem
atònits la regressió al que creiem soterrat, la possible reinstauració a Europa
del reclutament forçós. Ara que el Ministeri de Defensa pretén infiltrar la cultura
de la guerra en les escoles intentant fer adoctrinament pro-militar i exhibint-se
a les fires d’oci per als infants com l’EXPOJOVE, pervertint el que a l’educació
significa la cultura de la pau.

El silenci de qui veu el crim escarneix les víctimes. Tornem a dir No mataràs!
No col·laboraràs amb els que maten, no consentiràs que es mate, no callaràs
davant els que maten, no miraràs a un altre lloc quan maten. Matar, per més
que es disfresse del que siga, és sempre en crim més execrable.
Aquest arxiu segueix obert a noves donacions que farem, per tal com el
Moviment d’Objecció de Consciència segueix reivindicant el recurs a l’acció no
violenta i a la desobediència civil com a eficients eines democràtiques de lluita
social. Per cert, per si volen apuntar-se, el nostre col·lectiu du a terme una
campanya d’objecció fiscal al finançament del sistema militar, per la via de fer-
ho constar a la declaració de la renda.

Som hereus de molts bens, però també del sofriment patit per la
humanitat. La memòria mirant al futur és l’homenatge que devem a les
víctimes. Transformar-la en projecte pot ser la manera d’impedir que el seu
dolor esdevinga inútil. Atents al que deia Eisntein El món no serà destruït pels
que fan el mal, sinó més aviat pels que ho vigilen sense fer res.

Nota: los comentarios podrán ser eliminados según nuestros criterios de moderación.