Administración Enlaces Contacto Sobre Tortuga

Huit escriptores feministes (quasi) desconegudes que van publicar en valencià durant el franquisme

Domingo.2 de diciembre de 2018 62 visitas Sin comentarios
Un estudi de la investigadora i filòloga Maria Lacueva Lorenz repassa les obres de huit dones valencianes que van superar la censura durant la dictadura amb temàtiques no convencionals #TITRE

Laura Julián - València

A la investigadora i filòloga Maria Lacueva Lorenz se li va fer un nuc a l’estòmac al repassar mentalment el nombre d’escriptores valencianes de postguerra que coneixia. Ella ha treballat com a professora d’Estudis Catalans a les universitats alemanyes de Saarland, Heidelberg, Mannheim i "quasi per casualitat" es va topar amb una sèrie d’autores que mai havia estudiat durant els seus estudis de Filologia Catalana (UV, 2004). Com era possible? Per què cap persona li havia parlat de dones amb una qualitat tan remarcable que van publicar obres sota el franquisme en valencià? Com no va trobar prou respostes, va decidir començar a fer una recerca més exhaustiva de dones escriptores i valencianes i va decidir centrar la seua investigació en obres publicades en valencià durant la postguerra i el franquisme.

"La invisibilitat quasi total de les escriptores vinculades a les comarques valencianes durant el franquisme està relacionada amb la minorització de la llengua i amb el fet què eren dones. Sí que hi ha qualitat i quantitat d’autores, no és que no existeixen", explica Maria Lacueva Lorenz durant un seminari organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València titulat ‘Les dones fortes: una aproximació a les escriptores valencianes de la postguerra’. La investigació va donar per a una tesi defensada l’any 2013, però encara continua la seua recerca.

En la seua primera aproximació va fer un llistat amb huit noms de dones que mai havien aparegut en els seus apunts: Anna Rebeca Mezquita, Maria Ibars i Ibars, Matilde Llòria, Beatriu Civera, Sofia Salvador, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas i Maria Mulet. Totes tenien estils diferents, però reunien certs punts en comú: eren dones, valencianes, havien nascut abans de la guerra civil, publicaven en valencià durant el franquisme, estaven vinculades als circuits culturals valencians i havien passat pràcticament a l’oblit.

Anna Rebeca Mezquita Almer (Onda, 1890) va ser poetessa, autodidacta i per raons familiars se’n va a les Canàries, però va continuar escrivint en català perquè va mantindre el contacte amb col·lectius valencians. Maria Ibars i Ibars (València, 1892) mestra de formació, va entrar en contacte amb Carles Salvador i va estar activa per introduir el valencià en l’escola abans de la Guerra Civil espanyola. Matilde Llòria (Almansa, 1912) es va exiliar a Galícia amb el seu marit metge de professió i des de terres gallegues va aprendre valencià amb els cursos de correspondència de Lo Rat Penat. També va aprendre gallec. "Escriu en les tres llengües durant el franquisme amb una qualitat remarcable", assegura Lacueva sobre els detalls que va conéixer mitjançant la seua investigació.

Beatriu Civera (València, 1914) va ser l’única que es va dedicar exclusivament a la narrativa i sempre en català. "També tenim a Maria Beneyto (València, 1925) que és, de les poques conegudes, la mes coneguda, escriu novel·la, conte i poesia en castellà i valencià i té inclús una biblioteca", explica. La poetessa i narradora Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1927), que va nàixer a la capital "de casualitat", és protagonista del primer best-seller en valencià, Matèria de Bretanya (1975) i també posa nom a una biblioteca de València. Maria Mulet (Albalat de la Ribera, 1930), també va desenvolupar obres de qualitat en valencià i, la vuitena, Sofia Salvador (Benasal, 1925), filla de Carles Salvador va escriure contes, a més de divulgar l’obra del seu pare.

Sota el silenci acadèmic i amb un discurs feminista

"Quan vaig començar a trobar noms, dades bibliogràfiques i element empírics que demostraven que si hi havia autores valencianes que van publicar durant el franquisme es va desfer el nu que tenia dins", argumenta la investigadora.

Lacueva no les coneixia perquè aquests noms no els havia estudiat als llibres de l’escola ni de l’institut ni tan sols de la universitat. "Ara ja tenim estudis sistematitzats que han posat damunt de la taula una quantitat immensa de noms de dones, una quantitat més immensa d’obres i textos de diferents tipus que s’han d’estudiar des de la filologia, però resulta sorprenent que encara no s’han introduït en les programacions", apunta.

Però aquesta invisibilitat no és un fet que únicament ocorre amb les dones escriptores valencianes de postguerra. La presència de noms de dones en les assignatures de l’ESO té una mitjana del 12’8%, segons un estudi d’Ana López Navajas on es van analitzar 115 manuals de tres editorials dels quatre cursos de l’ESO realitzat l’any 2014 sobre la absència de dones. "Als manuals de valencià encara és més baix, vaig fer una xicoteta recerca i hi ha una mitjana de 11’3% de noms de dones. I el bloc d’Educació Literaria als manuals valencians és del 5’71 %», explica Lacueva.

La societat cada volta està més conscienciada sobre la importància d’incloure a totes les que han quedat fora, però encara es troben dades que evidencien com el silenci acadèmic contribueix a perpetuar l’exclusió de la veu de les dones. Les vuit dones escriptores valencianes estudiades per Lacueva també tenen en comú que no van signar amb pseudònims masculins i que van tractar temes com la desmitificació del matrimoni i del model de família, parlaren de lesbianisme, van ser crítiques amb el feminisme burgés i tot dins del context de la dictadura franquista, segons aporten les investigacions.

Per exemple, Maria Beneyto parla en l’obra La dona forta de l’avortament. L’autora no fa una defensa de la llibertat de l’avortament, però el que si fa és fer una crítica a tota la problemàtica que implica no legalitzar l’avortament. "Va denunciar tota la màfia de metges carnissers que feien avortar a les dones pobres, que moltes morien o també la problemàtica de les que no volien arriscar-se a avortar i com furtaven els xiquets per a entregar-los a famílies amb poder", conta Lacueva. "Mirades en el seu context les seues obres són feministes perquè defensaren els drets de les dones", opina. També tan Beneyto com Civera, critiquen els matrimonis convencionals de forma "radical", sobretot des del punt de vista de la dependència econòmica i intel·lectual.

En l’obra Entre el cel i la terra, Civera escriu sobre un matrimoni que no aconsegueix tindre descendència i totes les culpes són per a la dona. "Fins i tot ella està disposada a que altra dona tinga el seu fill o filla per ella fecundada pel seu home, és com ’El Conte de la criada’ però en una valenciana a finals dels anys 50", compara. La investigadora no s’explica com van pasar la censura, però la van passar i van publicar en revistes i diaris com l’Esclat, Sicania, València Cultural, en el suplement valencià del diari Levante (1955-1970) o l’almanac de Las Provincias.
Teràpies contra l’oblit

Com Lacueva, moltes investigadores -sobretot dones- han volgut revisar la història amb perspectiva feminista. I altres projectes conviuen per sumar noms de dones a la historiografia. Com per exemple Arada, un col·lectiu valencià de dones feministes que va sorgir l’any 2016 des de les aules de la Facultat d’Història de la Universitat de València com a eina per a recuperar testimonis del passat i també del present. Elles volen "llaurar memòria per sembrar futur" i acaben de publicar el seu primer llibre, Arrels, on fan un recull d’històries amb veu de dona escrit de forma col·lectiva. També estan creant un arxiu de feminismes al País Valencià, entre altres projectes.

Pel que fa al plànol acadèmic, cada volta apareixen més estudis i màsters de gènere i més assignatures on s’incorpora la perspectiva feminista. Però també existeix el debat de quines són les persones que poden aprofitar eixe tipus d’estudis específics i de si s’incorporen massa tard al circuit acadèmic. Per a investigadors com Lacueva "és trist i molt difícil de comprendre hui dia que ja que existeixen proves empíriques i sistematitzades d’autores i d’obres contextualitzades que no s’incloga aquest material en els plans d’estudi".

Com a teràpies contra l’oblit, la investigadora centra les seues recomanacions en dos passos: fer una revalorització d’autores i obres no canòniques o desconegudes i transmetre les seues obres a les noves generacions. Incloure-les actualitzaria la percepció actual de la novel·lística catalana -i de la Història de la Literatura Catalana-, s’introduirien nous estils i temàtiques i demostraria que "no som òrfenes de mare". "El concepte de qualitat literària també és heretat i ens han ensenyat textos que havien de produir plaer estètic a tothom sense distinció de classe, edat, estat, sexe o condició", explica.

El Diario

Nota: los comentarios podrán ser eliminados según nuestros criterios de moderación.