750é aniversari del Raval d’Elx

Navegar per Internet amb la intenció d’aconseguir dades del Raval d’Elx és un exercici ple de trampes per a qui no coneix el barri. Així, el mateix Ajuntament de la ciutat llança consideracions contradictòries que van des de l’observació interessada –Barrio tranquilo, de gran personalidad y cargado de historia, según «Visitelche»- a integrar-lo dins d’altres àrees urbanes (Districte Segon, Districte Tercer, segons la font utilitzada). O bé el contrari: se’l fragmenta llevant-li els carrers de les anomenades «Portes Encarnades». Dit d’altra manera: l’antic Raval de Sant Joan sembla no existir, de fet, com a tal barri, com a unitat de vida social dins un marc urbà més ampli. Malgrat això, ens trobem celebrant el seu 750é aniversari, però, que cal celebrar i per què?

El Raval és el lloc de població erigit pels hispanomusulmans expulsats de la madina Il? quan fou conquistada pels exèrcits cristians del rei Jaume I el 1265. La nova entitat tenia ampla autonomia, tot i que subordinada a l’autoritat política cristiana. Els seus veïns construïren al nou solar els edificis que necessitaven: mesquita amb pati d’ablucions, els hammam o banys públics, el cementeri, etc. A més, hi incorporaren altres elements com, per exemple, l’edifici del consell de govern i, en compte de muralles, tanques amb portells. Així sorgí «la moreria». Posteriorment i en record del bateig imposat per l’Emperador Carles a la seua població islàmica el 1526, el nom canvià pel de «Raval dels nou convertits o de Sant Joan»: és el Raval dels «moriscos», segons la denominació cristiana. Una etapa que acaba el 1609, any en què foren deportats. Més tard es repoblà amb gent de l’entorn rural i d’altres barris de la vila, com el de Sant Salvador: és la «Universitat de Sant Joan», per destacar la seua autonomia, ben aprofitada pel senyor feudal del territori.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, el Raval de Sant Joan Baptista, habitat per jornalers i artesans, i posteriorment per treballadors de la indústria del calcer, esdevingué una reserva de mà d’obra primerament per a les empreses agràries i, després, per a les industrials de la vila. L’any 1835 els nous governs liberals eliminaren el seu autogovern i integraren el barri en una sola administració. Però continuà conservant uns trets socials i culturals molt precisos, que arribaren al segle XX.

Els plànols del segle XVIII i XIX i de la primera meitat del segle XX mostren encara la força de la seua urbanística històrica: toponímia, traçats de carrers cecs («atzucacs»), els límits i vores edificades sinuosament fregant l’entorn agrari, els hortets de la Porta de les Tafulles i el caixer de la Rambla. A meitat del huit-cents encara es conservaven vint atzucacs i un abundós nombre de traçats en colzes. La documentació que en serva l’Arxiu Històric Municipal d’Elx -part de la qual s’ha fet servir per a una recerca de pròxima publicació-, il·lustra amb fermesa com, a les vespres dels temps dels nostres pares, l’antiga moreria encara conservava sense alterar els patrons originals del seu peculiar geni urbanístic. Així la descobriren i fotografiaren per a Europa els viatgers que travessaren Elx per aquells anys.

El Raval, per tant, conformava una entitat urbana amb una història pròpia que escapava de qualsevol caracterització tòpica, ja que mostrava unes senyes i qualitats úniques, sense les quals és molt difícil entendre globalment la ciutat d’Elx, a la formació de la qual ha contribuït de manera substancial. Uns trets que han desaparegut, ja que el traçat que veiem hui dia és resultat de polítiques urbanístiques recents que no han tingut en compte aquelles peculiaritats: un patrimoni edificat, modelat i readaptat en superfície al llarg de tants anys, però quasi totalment destruït sense pietat des de la segona meitat del segle XX.

L’arquitecte i urbanista Gaspar Jaén i Urbán, autor del treball més complet sobre la seua arquitectura, documenta i seqüencia la seua desfeta des dels anys quaranta. L’alteració i destrucció continua també als nostres dies, malgrat el nivell de protecció teòrica que li atorgà el pla de 1998. De fet, durant l’última dècada s’han succeït diferents enderrocaments al voltant del carrer Major i del carrer de la Mare de Déu (nom cristià com el de molts altres carrers del Raval, arran segurament de la repoblació). Tampoc s’ha d’oblidar l’enderroc, fa no-res, del poc que quedava de l’antiga Torre-Campanari. Al capdavall, tot un extraordinari conjunt d’elements arquitectònics i urbanístics que conformaven un patrimoni edificat amb un irrepetible capital social i cultural. Fins i tot hui dia, de fet, es pot edificar al Raval sense un estudi arqueològic previ, encara que el pròxim pla d’urbanisme ho puga contemplar. Pel moment, tot són declaracions benintencionades.

Per totes aquestes raons, és molt d’agrair la iniciativa de l’ «Associació de Veïns i Veïnes Raval Nou» de celebrar el 750é aniversari del Raval de Sant Joan, que busca una nova definició en aquesta època plena d’incerteses. Des de l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó, volem agrair-los, especialment, la mostra d’una part de l’Exposició organitzada el 2009 per la nostra associació amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Elx. Un esdeveniment que pretenia divulgar una de les èpoques més brillants i desconegudes de la seua llarga història. Per molts anys!

Diario Información